cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
25°

Amor a Menorca

L'amo en Pep arriba amb el llaütet, ben a prop de les roques, a la caleta de Sanitja. El reben paraules afectuoses des de la mateixa vorera: la família, na Maria Jesús, la seva filla, i na Maria Maestri Triay, la seva dona, que esperen el peix fresc, producte d'un dia tranquil, assolellat, amb la sol·litud de les hores viscudes entre el batec de la barca i la trenyina del volantí. L'amo en Pep ja em coneix i parlam mentre la seva dona li prepara pa amb carn i xulla. Li record el meu pare, també pescador voluntariós, amb els crits triomfals quan les peces s'aferraven a l'ham («peix a bordo!»). Aquest nou amic menorquí, amb tota la seva família que em parla com si ens coneguéssim d'antuvi, m'obsequia amb un poal de serrans, donzelles i tords. Després, les converses acaronen tot l'ambient: els menorquins fan la bereneta, en aquestes hores ja crepusculars, quan els pocs turistes que són en aquest petit paradís ja comencen a partir, i resta tot just la gent de la terra. L'aroma és de meló tot just tallat, de formatge fort, fins i tot de cafè. Tots participen en un festí que és improvisat, mentre el capvespre es deixa estimar i veure. El gin flueix amb moderació, i tota aquesta simfonia agradable i assossegada convida a una lleugera migdiada, un ball de somnis i de sensacions ben despertes que es barregen entre les anècdotes que la gent es conta, el sol que afluixa i el renou de la mar, suau, que es trenca a la petita platja. Hem entrat vorejant el portet, on un dia recalaren els romans, ben senyalitzat i bastit de petites embarcacions pesqueres que rememoren els orígens antics d'aquest indret màgic. M'agrada venir aquí, on les aigües són transparents, amb el temps gairebé aturat. Em sent en comunió amb la natura i amb aquesta estimada gent de Menorca: canten quan rallen, entonen quan expliquen, no alteren la vida que els ha llegat i la conserven i traslladen de pares a fills. El gran canvi menorquí és la permanència: la tranquil·litat, el saber que les coses estaran, l'any vinent, allà mateix, impertorbables, sense aldarulls, sense greus contrastos.

Hem sortit a prop de les nou del vespre. Xino xano, la partida és solemne i càlida: el moment, molt clar, em fa pensar en el Lido venecià, encara que la semblança pugui ser esbiaixada: tot sensualitat, mentre l'entorn permeabilitza les pells i els sentits. Arribades a casa, Sa Roca s'enalteix del perfum de les albergínies, les patates, els pebres, tot fregit, amb ma mare als fogons, mentre es disposa a condimentar el peix de l'amo en Pep. Hem sopat els peixos de Sa Nitja i tombet menorquí, avui, amb una gran veneració per l'indret. Aquesta felicitat puntual, única, hi és present mentres penso en les expressions del pescador, en Pep: «fa vint minuts que botaven, aquests bergants!» i em posseeix un enamorament geogràfic per aquesta illa, estimada, petitona meva.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.