Ja s'ha escrit que Bernat de Claravall va viure en un període ben interessant i mogut del segle XII que es caracteritzà pel naixement d'ordes religiosos, de noves escoles teològiques i d'una nova organització de la cristiandat. Ell va ser un dels personatges importants en l'Europa occidental de l'època. Com a monjo fou contemplatiu, però sense deixar de posar els peus a terra, va intervenir de manera lúcida en els problemes del seu temps, tant en els de l'Església com en alguns de la política.
En el seu darrer llibre, La consideració, dedicat al bisbe de Roma i antic deixeble seu, el papa Eugeni III, diu: «Així, doncs, si vós us planyeu, jo em planyo amb vós i si no, us planyo tanmateix, i sobre manera, perquè sé que un membre que ha perdut la sensibilitat és molt lluny de la salut, i que el malalt que no s'adona de la seva malaltia és que està en més gran perill».
Aquestes paraules ben vives encara i escrites com a guia de vida espiritual per al papa de Roma no deixen de ser el pròleg d'una crítica ben encesa a alguns abusos de la cúria romana. Avui, les feim nostres, salvant les distàncies i situacions històriques, en la continuació de la tasca de presa de consciència que s'ha fet des de la Real aquests quatre anys darrers. La importància de la terra, de la conservació de la vida i del patrimoni dels nostres avantpassats, que ens identifiquen com a poble, no són un maldecap més del nostre temps. Són alguns dels problemes cabdals del nostre present i que condicionen de cada dia més el nostre futur immediat. Es tracta senzillament de no fer malbé tot allò que ens dóna vida. Hi pot haver res més important al nostre planeta que els factors vitals, és a dir, aquells que mantenen la vida damunt la Terra?
Tal volta no sigui un problema nou per a la humanitat però alguns autors han fet hipòtesis sobre com els problemes ecològics van influir en la desaparició d'algunes civilitzacions antigues en hàbitats més tancats (civilització maia, Sumèria, Illa de Pasqua, etc.). Ens fa falta aprendre de la història, no deixar-nos enganyar per la fe cega en la ciència que ens fa creure que es podran arreglar totes les conseqüències negatives de la nostra pròpia autodestrucció. No imitam, per ventura, la resposta de l'estruç davant el perill i amagam el seny davall la bonança econòmica actual? No hem de ser persones que intenten fer bonament allò que és al seu abast? Així, per exemple, es reciclen les deixalles domèstiques però, per què no ens plantejam altres actuacions? Hi ha persones que no hi pensen gaire, les quals, en definitiva, agafen el cotxe sense problemes, s'alegren de les autopistes, s'enfaden si el seu carrer només és per a vianants i no pensen en la contaminació de l'aire que respiram ni en la toxicitat dels aliments que poden "tot plegat" provocar-nos malalties greus. Nosaltres creim que des d'allò local i petit és quan hom comença a entendre i corresponsabilitzar-se d'altres problemes més llunyans. No són pocs els experts, se'n parla molt en els fòrums internacionals, que ens repeteixen que allò que es posa en joc amb totes aquestes actituds i maneres de pensar no és una cosa nostra sinó nosaltres mateixos.
Donam gràcies a Déu i encoratjam els nostres veïnats que s'han proposat lluitar, com Sant Bernat, blasmant la inversió de l'escala de valors humans i ciutadans que ens du l'especulació dels terrenys, les requalificacions dels espais verds o naturals únicament i exclusiva segons el negoci que empastifa amb el desagradable olor de corrupció.
Sant Bernat ens anima a demanar la ciutat que volem, la protecció que mereixen els nostres béns culturals, històrics, arquitectònics i naturals. Només si ens sabem comprometre per causes justes, com el nostre sant patró, tindrem la possibilitat real de contemplar un creixement ordenat, fet amb perspectiva de futur i amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans.
Antoni Vallespir, prior de la Real
