Ja entenc que perquè som a l'estiu ningú no ens ha acabat d'explicar això de la tempesta hipotecària, i mira que els diaris s'han empescat bons articles de mena «Les preguntes i les respostes claus per entendre la tempesta hipotecària». Com que tots sabem que l'economia és una ciència i tot hi té explicació, doncs, només és qüestió d'esperar que algú ens aclareixi, per començar, per què la tempesta hipotecària la pateixen els bancs, començant pels bancs nord-americans, i sobretot per què el tresor públic d'un bon grapat de països, occidentals i on vigeix l'economia de mercat, començant també pels Estats Units, s'han apressat a injectar, en els bancs afectats, milers de milions d'euros, perquè la tempesta escampi. Significa això que a totes les famílies que pateixen la constant pujada dels rebuts de les hipoteques també els injectaran diners, aviat, perquè llur tempesta escampi? No, que ningú no em contesti, ja m'imagino la resposta correcta.

Secundàriament, em té lleugerament preocupat que el pànic borsari s'hagi desencadenat en ple estiu, tocant el ferragosto. El domini que tenen els economistes dels curs de la història hauria de permetre'ls d'amollar la tempesta en unes dates més, com ho diríem, ordinàries. El personal ja està ben acostumat a acomodar el seu estat d'ànim als índexs borsaris i adequa perfectament les seves expectatives de felicitat als resultats de les empreses del Dow Jones o de l'IBEX, als índexs de confiança dels consumidors i als preus de les matèries primeres, i del petroli, en primer lloc, però aquesta imprevisió ens ha agafat, a molts, de vacances, i se'ns fa més difícil modular la nostra resposta emocional. Ja fem esforços, ja, per ajustar el nostre to vital als nombres macroeconòmics, però aquests sotracs estivals ens han agafat un poc desentrenats.

Tampoc no m'ha quedat prou clar, i demano disculpes als gurus de la ciència econòmica que ens aconsellen des de les pàgines de la premsa salmó i similar, si hem de gastar o estalviar, per fer front a aquesta tempesta o als seus prolegòmens europeus i per mantenir el rumb macroeconòmic correcte. He vist consells aparentment contradictoris, en tot dos sentits, i si puc triar, com aparentment em permet la liberalitat del sistema, confesso que som més aviat partidari de l'estalvi. Ja m'agradaria poder plantejar-me ambdues possibilitats en igualtat de condicions però, què hi farem, l'estat de coses i un cert calvinisme familiar m'impulsen més a l'estalvi, així que si hem de triar m'apunto a aquesta opció. Si cal gastar, de tota manera, ja m'ho diran, i si es confirma positivament que els bancs centrals ens injectaran diners per superar la crisi hipotecària, com han fet amb els bancs afectats, tot serà més fàcil.

Aprofito l'ocasió per demanar, modestament, que revisin els mètodes que empren per calcular la inflació. Tots sabem que són increïbles com a estratègia per mantenir l'optimisme entre la població, però duem una temporada que pequen d'exageració. Un amic meu creu que la inflació real és deu vegades superior a la que pregonen els mitjans oficials, com una mena de clau, però estic segur que és exagerada, la seva creença, i que els preus només pugen realment vuit o nou vegades el que se'ns diu. En tot cas, l'eufòria immobiliària fa que tothom sigui potencialment milionari, o gairebé, i que aquestes minúcies només afectin els desenfeinats que tenen temps per pensar-se com és possible que els preus reals de la fruita o dels carburants no facin cas a les minses pujades, i fins i tot davallades, que haurien de fer segons les autoritats. Ja sabem que vivim en una societat anàrquica, i que els ministres d'economia (i hisenda!, i segurament per aquest afegit) tenen mala premsa (excepte si són alemanys), però algú hauria de ficar mà, en el bon sentit, als preus i, metafòricament, als especialistes que miren de convèncer-nos que només pugen, cada any, un 1 o un 2 per cent.

Finalment, i amb la confiança que ens movem en un terreny científic, i que la major part dels avanços en aquesta matèria vénen dels Estats Units, podríem establir un nou marc de relacions entre els especialistes en economia i els ciutadans diguem-ne normals. Si el que ens ha quedat clar, amb aquesta tempesta hipotecària, és que els bancs han estat un parell de dies en dificultats (els ciutadans, majoritàriament, no cal dir-ho, hi estan cada dia, perquè ja deia el bo de Galbraith que l'economia només serà una ciència dura quan tots siguem rics), i si també ens ha quedat clar que els governs i les autoritats monetàries han acudit ràpidament en el seu auxili, significa això que els ciutadans diguem-ne, normals, hem acudit en ajut dels que ens han concedit, amb gran esforç per la seva part, els crèdits que estarem pagant fins d'aquí a vint o trenta, o més, anys. No ho acabo d'entendre.