Ja entenc que perquè som a l'estiu ningú no ens ha acabat
d'explicar això de la tempesta hipotecària, i mira que els diaris
s'han empescat bons articles de mena «Les preguntes i les respostes
claus per entendre la tempesta hipotecària». Com que tots sabem que
l'economia és una ciència i tot hi té explicació, doncs, només és
qüestió d'esperar que algú ens aclareixi, per començar, per què la
tempesta hipotecària la pateixen els bancs, començant pels bancs
nord-americans, i sobretot per què el tresor públic d'un bon grapat
de països, occidentals i on vigeix l'economia de mercat, començant
també pels Estats Units, s'han apressat a injectar, en els bancs
afectats, milers de milions d'euros, perquè la tempesta escampi.
Significa això que a totes les famílies que pateixen la constant
pujada dels rebuts de les hipoteques també els injectaran diners,
aviat, perquè llur tempesta escampi? No, que ningú no em contesti,
ja m'imagino la resposta correcta.
Secundàriament, em té lleugerament preocupat que el pànic
borsari s'hagi desencadenat en ple estiu, tocant el ferragosto. El
domini que tenen els economistes dels curs de la història hauria de
permetre'ls d'amollar la tempesta en unes dates més, com ho diríem,
ordinàries. El personal ja està ben acostumat a acomodar el seu
estat d'ànim als índexs borsaris i adequa perfectament les seves
expectatives de felicitat als resultats de les empreses del Dow
Jones o de l'IBEX, als índexs de confiança dels consumidors i als
preus de les matèries primeres, i del petroli, en primer lloc, però
aquesta imprevisió ens ha agafat, a molts, de vacances, i se'ns fa
més difícil modular la nostra resposta emocional. Ja fem esforços,
ja, per ajustar el nostre to vital als nombres macroeconòmics, però
aquests sotracs estivals ens han agafat un poc desentrenats.
Tampoc no m'ha quedat prou clar, i demano disculpes als gurus de
la ciència econòmica que ens aconsellen des de les pàgines de la
premsa salmó i similar, si hem de gastar o estalviar, per fer front
a aquesta tempesta o als seus prolegòmens europeus i per mantenir
el rumb macroeconòmic correcte. He vist consells aparentment
contradictoris, en tot dos sentits, i si puc triar, com aparentment
em permet la liberalitat del sistema, confesso que som més aviat
partidari de l'estalvi. Ja m'agradaria poder plantejar-me ambdues
possibilitats en igualtat de condicions però, què hi farem, l'estat
de coses i un cert calvinisme familiar m'impulsen més a l'estalvi,
així que si hem de triar m'apunto a aquesta opció. Si cal gastar,
de tota manera, ja m'ho diran, i si es confirma positivament que
els bancs centrals ens injectaran diners per superar la crisi
hipotecària, com han fet amb els bancs afectats, tot serà més
fàcil.
Aprofito l'ocasió per demanar, modestament, que revisin els
mètodes que empren per calcular la inflació. Tots sabem que són
increïbles com a estratègia per mantenir l'optimisme entre la
població, però duem una temporada que pequen d'exageració. Un amic
meu creu que la inflació real és deu vegades superior a la que
pregonen els mitjans oficials, com una mena de clau, però estic
segur que és exagerada, la seva creença, i que els preus només
pugen realment vuit o nou vegades el que se'ns diu. En tot cas,
l'eufòria immobiliària fa que tothom sigui potencialment milionari,
o gairebé, i que aquestes minúcies només afectin els desenfeinats
que tenen temps per pensar-se com és possible que els preus reals
de la fruita o dels carburants no facin cas a les minses pujades, i
fins i tot davallades, que haurien de fer segons les autoritats. Ja
sabem que vivim en una societat anàrquica, i que els ministres
d'economia (i hisenda!, i segurament per aquest afegit) tenen mala
premsa (excepte si són alemanys), però algú hauria de ficar mà, en
el bon sentit, als preus i, metafòricament, als especialistes que
miren de convèncer-nos que només pugen, cada any, un 1 o un 2 per
cent.
Finalment, i amb la confiança que ens movem en un terreny
científic, i que la major part dels avanços en aquesta matèria
vénen dels Estats Units, podríem establir un nou marc de relacions
entre els especialistes en economia i els ciutadans diguem-ne
normals. Si el que ens ha quedat clar, amb aquesta tempesta
hipotecària, és que els bancs han estat un parell de dies en
dificultats (els ciutadans, majoritàriament, no cal dir-ho, hi
estan cada dia, perquè ja deia el bo de Galbraith que l'economia
només serà una ciència dura quan tots siguem rics), i si també ens
ha quedat clar que els governs i les autoritats monetàries han
acudit ràpidament en el seu auxili, significa això que els
ciutadans diguem-ne, normals, hem acudit en ajut dels que ens han
concedit, amb gran esforç per la seva part, els crèdits que estarem
pagant fins d'aquí a vint o trenta, o més, anys. No ho acabo
d'entendre.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.