Ja fa molts i molts mesos que les notícies que informen sobre
els atemptats i les matances indiscriminades que cada dia i cada
setmana i cada mes assolen la ciutat de Bagdad i l'Iraq sencer han
deixat d'impressionar-nos, als periodistes i ciutadans occidentals.
Ens colpeixen i lògicament les reproduïm en diaris i en
televisions, però ja no ens indignen ni commouen. És igual si, com
ha passat aquesta mateixa setmana, l'atemptat "previsible però
inevitable" ha tingut un abast més espectacular i unes
conseqüències més devastadores que d'habitud. Quatre terroristes
perfectament sincronitzats conduint uns camions carregats
d'explosius a punt per rebentar, feliços perquè el martiri és la
clau que els ha d'obrir les portes del cel: més de dos-cents
cinquanta morts i prop de quatre-cents ferits, que els avalen
davant de Déu en la seva santedat tan merescuda.
Ha estat el cop islamista més sagnant d'ençà de la caiguda de
Saddam; però a nosaltres, ciutadans i periodistes occidentals, ja
ens importa més aviat poc, perquè després de llegir, escoltar i
veure tantes notícies similars, en què l'únic que varia és el
nombre de víctimes i la seva adscripció ètnica i religiosa, ja no
ens pertorba aquesta insistència carnissera. La desolació que
provoca és tan unànime que, si no ens avorreix, com a mínim ens
deixa indiferents. I les vides que avui són destruïdes massivament
s'assemblen tant a les vides que foren destruïdes ahir que, en el
nostre compte emocional, gairebé no valen res.
I la veritat: qui ens ho pot retreure? Els humans ens acostumem
a tot, la pell i el cor se'ns endureixen molt ràpid i tot el que no
ens afecta directament a nosaltres o bé a aquells que ens importen
o estimem ens preocupa més aviat poc, com a molt pot aspirar a
captar la nostra atenció durant una temporadeta discretament llarga
o bé a guanyar-se, durant la mateixa temporadeta, la nostra
solidaritat perfectament honesta però inevitablement
momentània.
Tot plegat, és clar, és molt trist. Però en el fons no seria
particularment greu "greu per a nosaltres, vull dir, per als
iraquians tot és gravíssim: la nostra indiferència tan comprensible
i el seu mal fat d'horrors imparables" si no fos que, la majoria de
vegades que algun polític i sobretot algun periodista analitza la
situació actual de l'Iraq, sembla que ho fa menys per solidaritat
sincera amb els pobres iraquians que per fustigar les tropes
angloamericanes, a les quals responsabilitza de tots els morts i
totes les desgràcies que allà ocorren.
Això és el més greu: que la notícia de l'Iraq, en la majoria
dels mitjans, ja no és notícia si no es pot fer servir també com a
ideologia. N'hi ha prou de mirar els informatius de TV3 o pegar una
ullada al diari El País. Sí, això és el més greu: que tants
periodistes simulin no saber que la solidaritat tendenciosa és una
de les pitjors maneres de ser cruel i indecent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.