cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

Els morts i la indecència

Ja fa molts i molts mesos que les notícies que informen sobre els atemptats i les matances indiscriminades que cada dia i cada setmana i cada mes assolen la ciutat de Bagdad i l'Iraq sencer han deixat d'impressionar-nos, als periodistes i ciutadans occidentals. Ens colpeixen i lògicament les reproduïm en diaris i en televisions, però ja no ens indignen ni commouen. És igual si, com ha passat aquesta mateixa setmana, l'atemptat "previsible però inevitable" ha tingut un abast més espectacular i unes conseqüències més devastadores que d'habitud. Quatre terroristes perfectament sincronitzats conduint uns camions carregats d'explosius a punt per rebentar, feliços perquè el martiri és la clau que els ha d'obrir les portes del cel: més de dos-cents cinquanta morts i prop de quatre-cents ferits, que els avalen davant de Déu en la seva santedat tan merescuda.

Ha estat el cop islamista més sagnant d'ençà de la caiguda de Saddam; però a nosaltres, ciutadans i periodistes occidentals, ja ens importa més aviat poc, perquè després de llegir, escoltar i veure tantes notícies similars, en què l'únic que varia és el nombre de víctimes i la seva adscripció ètnica i religiosa, ja no ens pertorba aquesta insistència carnissera. La desolació que provoca és tan unànime que, si no ens avorreix, com a mínim ens deixa indiferents. I les vides que avui són destruïdes massivament s'assemblen tant a les vides que foren destruïdes ahir que, en el nostre compte emocional, gairebé no valen res.

I la veritat: qui ens ho pot retreure? Els humans ens acostumem a tot, la pell i el cor se'ns endureixen molt ràpid i tot el que no ens afecta directament a nosaltres o bé a aquells que ens importen o estimem ens preocupa més aviat poc, com a molt pot aspirar a captar la nostra atenció durant una temporadeta discretament llarga o bé a guanyar-se, durant la mateixa temporadeta, la nostra solidaritat perfectament honesta però inevitablement momentània.

Tot plegat, és clar, és molt trist. Però en el fons no seria particularment greu "greu per a nosaltres, vull dir, per als iraquians tot és gravíssim: la nostra indiferència tan comprensible i el seu mal fat d'horrors imparables" si no fos que, la majoria de vegades que algun polític i sobretot algun periodista analitza la situació actual de l'Iraq, sembla que ho fa menys per solidaritat sincera amb els pobres iraquians que per fustigar les tropes angloamericanes, a les quals responsabilitza de tots els morts i totes les desgràcies que allà ocorren.

Això és el més greu: que la notícia de l'Iraq, en la majoria dels mitjans, ja no és notícia si no es pot fer servir també com a ideologia. N'hi ha prou de mirar els informatius de TV3 o pegar una ullada al diari El País. Sí, això és el més greu: que tants periodistes simulin no saber que la solidaritat tendenciosa és una de les pitjors maneres de ser cruel i indecent.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.