És mala recepta comprovar que visc al costat mateix d'un passeig marítim des del qual no és aconsellable mirar la mar, i d'un parc públic on mai no hi podran jugar els meus néts, i que per passejar-hi, no puc observar els verderols que espipellen les formigues i les pinyes dels pinotells. Passeig Cala Gamba i parc Torre d'en Pau, de dalt a baix són una latrina integral. Sobretot el parc. No hi ha metre quadrat sense un regal caní d'aquells que es poden aferrar a la sola de les sabates per poc que et descuidis. O llenegar i avariar-te l'ossada. I és ver, hi ha amos de cans que els recullen, però la immensa majoria duen la bosseta de plàstic negre fermada a la corretja de l'animal sols per fer planta, perquè tothom vegi que ells són dels que ho fan bé, com les camies que s'usaven un temps per conduir el cotxe, que duien el cinturó de seguretat dibuixat, recorden? Després ni se la miren, a la defecació de la seva mascota. Sé que potser el meu deure cívic podria ser etzibar-los fotografies oportunes i fer-les arribar a la policia municipal, a l'autoritat competent. Però no és pla estar barallat amb mig poble i que em mirin com els fesols, no és veritat? A part que tampoc tenc coratge, a la meva edat, d'arriscar la integritat física i empaitar-los, fer-los la vergonya. Amb mitja dotzena de multes puntuals el problema s'arreglaria. Però no hi ha policia. Els agents de la seguretat ciutadana van estressats de feina tenint esma que els néts del Borbó no travelin, és un parlar. O que ningú no s'acosti de demés al Bribón XV, no fos cosa l'embrutàs. I nosaltres a les barriades, a fer el cap viu, bona cara i aguantar, que sols vivim dos dies i no els podem passar nyics tot el temps i maldeventrosos.
La manca de vigilància policial també repercuteix en les actituds violentes i incíviques d'un sector dels adolescents, la gènesi de les tribus urbanes, que ja procedeixen d'una generació que tant se'n fot si és conill com si és llebre. Que destrossen les papereres, rompen els llistons de fusta dels bancs públics, que no han acabat d'arreglar-los les brigades municipals, quan ja tornen a estar fets malbé. Aquí dalt, a la Plaça de l'Església, hi ha un grupet mixt, ells i elles, una dotzena mal comptada, sempre els mateixos amb molt poques variacions i afegitons, que s'hi acomoden als soferts bancs que hi ha encara, horabaixa del tot, i van a la botiga i compren xuxes, patates fregides, pipes a rompre, «palomitas» de blat de les índies, coca-coles i sucs de fruites en tetrabric, alguna cervesa, poques a dir ver, i au, es fan la gran vega. Això estaria molt bé si després totes les deixalles fossin dipositades dins les avinents papereres, i tot quedàs a fer la rialla i passar l'estona, fer la gracieta a la ninona aquella dels morrets de petarrell, i contar el darrer acudit porc que circula per internet. Però ca barret, de deixalles n'hi deixen pertot, una estesa que no la pots mirar el temps que vols, fa consciència, dol al fetge. Però el pitjor encara s'acosta més tard, quan arriba la nit, i l'obscuritat i les dolenties s'allargassen. I els bancs s'espenyen ja ho he dit abans, vegada i altra la cabina telefònica roman desmuntada, despullada, els vidres romputs i escampats per mitja plaça... I després ho han de signar amb esprai, allà mateix, a peu d'obra, a la paret dels darreres de la Parròquia. Una «Z» enorme de color verd-argelaga acabada en punta de fletxa. Després un altre hi afegeix en lletra negra de tres pams: «INUTIL/ ERES UNA MIERDA/ TAZ/ ME LA CHUPAS/ JAJA/ PIYASO». Uns dies més tard, en Taz aquest passa per allà, veu el missatge gens ni mica subliminal, i en groc vinagrella afegeix: «DA LA CARA». Què ha d'anar a donar cara, fill de ta mare. Per donar cara n'han de tenir. Identitat, honra, dignitat, vergonya, volia dir. Policia de barriada? Què? Com? Qui? M'ho vol repetir, per favor.
