Kafka va fer curt

TW
0

Kafka va fer curt. Bé, no tant ell com els qui s'empescaren això de definir com a «kafkià» tots aquests esdeveniment i situacions que ultrapassen l'absurd i la nostra, ja prou curulla, entrenada capacitat de sorpresa i de neguit. El diccionari també fa curt en definir amb el mot «kafkià», només, allò angoixós, o summament desorientador. Perquè el diccionari dirà el que vulgui, però el fet que per reclamar per una apagada elèctrica hagis de recórrer a un telèfon de pagament (sí, és cert que fa dos o tres dies ha desaparegut de les pàgines dels diaris, segurament per la vergonya d'algun responsable del servei a Barcelona, però aquests telèfons es mantenen a l'abast de tots els usuaris i hi hem de recórrer contínuament i forçosa) hauria estat difícilment superat per la imaginació de Kafka, que fou capaç d'empescar-se botxins cruelíssims i laberints que se t'introdueixen en la ment, però no aquest subtilíssim, i rendible, estri d'humiliació i de tortura psicològica. També ho hagués tingut difícil per emular el to mecànicament altiu i amablement implacable d'aquests avisos, tan característics de les companyies elèctriques, que s'inclouen sempre en les seves comunicacions, del tipus «en cas contrari ens veurem obligats a suspendre-li el servei». Però el top electricokafkià és el telèfon (per ara), aquest invent que et posa en contacte amb una llunyana veu que des del nord d'Àfrica o des d'algun remot lloc de la península, i després d'una estona d''spera, et comunica alguna inútil obvietat i et confirma que qualsevol reclamació està probablement destinada a la paperera (virtual, és clar, perquè la llunyana veu és el més proper que tens a disposició per efectuar la teva reclamació). En el món físic, el recinte més proper als escenaris dels disbarats kafkians són, sense dubte, els aeroports. Amplis fins a la irracionalitat, et permeten gaudir d'espais per fer tres o quatre cues diferents, tant a l'anada com a la tornada del viatge (perquè les afrontis amb ànim diferent), mentre obscures directrius d'éssers amagats Déu sap on (o no) hi mouen les masses humanes a cop d'altaveus amb ressons bíblics. I que no se t'hi acudeixi protestar per res, ni a l'individu malcarat (i geniüt i pudent, investit de l'autoritat que li atorga la por del ramat a allò desconegut) que t'obliga a llevar-te les sabates ni, sobretot, dins de l'avió, perquè corres el perill de ser tancat en un cel·la sense finestres (un escenari acomodadament kafkià) o premiat amb un viatge, només per al teu equipatge, a algun continent que no has trepitjat mai. Massa kafkià? A l'aeroport de Roma, només el darrer cap de setmana, 100.000 passatgers han perdut els seus equipatges, mentre la ministra de Foment, després d'un cap de setmana caòtic al de Barcelona, s'hi acostà per dir que funciona perfectament. Més kafkià, impossible.

Fet i fet, l'espectacle menys kafkià d'aquest estiu són els incendis forestals, tan previsibles i puntuals i tan irremeiables que difícilment tindrien cabuda en l'imaginari de constants estupefaccions de l'autor de Das Schloss. Però la realitat (la porció de la realitat que encara no s'ha cremat, en concret) és desmesuradament kafkiana, i aquí s'inclouen les declaracions procedents de la direcció del PP tot exigint el tancament d'IB3 per l'alta despesa que suposa; o la sorpresa dels nord-americans, que acaben de descobrir que 190.000 armes destinades als seus soldats a l'Iraq han acabat en mans de l'enemic; o l'aliança entre Ahmadineiad i la cúpula nicaragüenca; o la decisió del govern xinès de prohibir la reencarnació que prediquen els lames tibetans al mateix temps que han recordat (en una rebladura inequívocament kafkiana, lògica en aquell país tan estimat per l'escriptor de Praga) que el partit comunista és l'autèntic Buda vivent; o la concessió d'un parell (llarg) de milions d'euros de subvenció pública a la FAES perquè continuïn pregonant l'ideari mil·lenarista (la història s'acabarà d'aquí a dos dies, sense cap explicació, confirmant que no és més que la culminació més absurda de tots els absurds humans, un altre tema dolcíssim a Kafka); o l'anunci que ha fet Gorbachov de les maletes Louis Vuitton davant les restes del mur de Berlín). Tot això sense caure en el detall, massa fàcil, d'algunes recents sentències judicials o, per damunt de tot, de la decisió de Bush (ben segur que copiada d'algun relat de Kafka) de permetre les escoltes telefòniques i dels correus electròniques sense cap autorització judicial, fets tots que ens confirmen que és del tot urgent inventar un adjectiu que reflecteixi totes aquestes realitats que superen, de llarg, les absurditats imaginades per Kafka. Posem-nos-hi, a la feina, aviat. I no valen recursos facilets, del tipus hiperkafkià o megakafkià, o ultrakafkià. Aquestes caracteritzacions també fa temps que van ser superades.