Imatges i miralls

Imatges i miralls.
A vegades, en els manuals escolars, o potser, més que en els manuals, en aquesta mena de pòsit de tradició a l'hora d'explicar les coses, quan s'havia d'abordar el tema del realisme sempre se solia acudir a la imatge del mirall. Els autors realistes francesos, no sé bé si fou Sthendal qui formulà la teoria o és també una d'aquestes pseudoveritats que van surant pels apunts, aspiraven que la seva literatura fos com un mirall. Això és, que reflectís la realitat tal com era. Jo, si el curs era un poc marxós i els agradava, entre badall i badall, rodar una mica i batre, els deia que això en el fons era una gran mentida, car mai no podem reflectir la realitat tal com és perquè sempre topam amb un, com a mínim, inconvenient. Aquest no és altre que el mirall no pot abastar tota la realitat i, pel senzill fet d'enfocar el mirall vers una banda o una altra, el que feim és seleccionar una part; per tant, en aquesta tria es pot reflectir només una parcialitat i a més, ningú no ens diu que qui maneja el mirall tengui asèptiques intencions. L'honestedat intel·lectual, per molt que hom en vulgui presumir, no és la moneda més corrent avui en dia. Fins i tot, en aquells que presumeixen d'immaculats. Perquè ho veiessin clar, els alumnes, els posava l'exemple dels resums dels partits de futbol: si tu mostraves que un equip havia arribat deu vegades a la porteria contrària i l'altre només dos o tres pics, podies donar a entendre que el primer havia dominat aclaparadorament el partit i si no havien guanyat havia estat per culpa de l'àrbitre, de la mala sort o d'aquest tòpic que sempre es diu: la pilota no ha volgut entrar. Això també passa en les preses de les jugades conflictives segons es vol induir l'espectador vers un judici o un altre. Si aquesta seqüenciació interessada de la realitat només afectàs el món del futbol o de l'esport, encara rai, però malauradament afecta altres àmbits una mica més seriosos. Ara record que, quan el darrer govern Matas estava en plena voràgine constructora o projectadora d'autopistes, cada vegada que hi havia un accident, mortal o no, a la carretera Palma-Manacor, que no era autopista, aquest es magnificava. Fins i tot els corifeus matístics l'havien batejada amb el nom de la carretera de la mort. En canvi, ningú, en referir-se a la perllongació de l'autopista d'Inca-Alcúdia, se li va ocórrer fer uns titulars o esmentar en lletra menuda alguna cosa semblant a «continuen les obres de perllongació de l'autopista de la mort». I això que han estat bastants els accidents amb conseqüències tràgiques que aquesta via ha tengut. Malauradament, la macabra loteria de la mort ha tornat a tocar al Passeig Marítim, una de les imatges més emblemàtiques de Palma, potser la més venuda com a postal. Una vegada més, potser és coincidència, s'hi han vist implicats un camió de gran tonatge i també hi ha hagut innocents víctimes mortals. Com, no fa gaire, també va passar. I en ambdós casos, hi ha hagut suposadament una actuació irregular del vehicle pesat. Ingesta d'alcohol i drogues en el primer que va passar, velocitat inadequada, en el segon. Quan passen fets com aquests, fets tràgics i gens volguts, resulta que no se senten veus, ni des dels corifeus de la dreta, ja sabeu a quines immundícies em referesc, ni tampoc d'altres organismes suposadament seriosos relacionats amb el turisme i l'hoteleria, (Patronals, Foment...) tot dient que incidents com aquests taquen i embruten de mala manera la imatge turística de l'illa. No, no diuen res. No hi passen el mirall. En tot cas, dic jo, deuen arronsar les espatles i atribuir-ho a una inevitable fatalitat. Tampoc no diuen res quan qui són envestits són turistes afeccionats al ciclisme, que omplen alguns hotels i les nostres carreteres per primavera. Callen. El mirall reflecteix una lletjor que cal passar-la de cap de dent.