Els mitjans de comunicació menorquins entrevisten el nou director insular d'Educació del Govern de les Illes Balears, en Joan Coll, i d'entre els objectius que destaca per a aquesta legislatura hi ha la millora de les infraestructures i la disminució del fracàs escolar. Dos propòsits ben lògics per al govern d'un país que dóna l'índex de fracàs escolar més alt d'Espanya (només superat per Ceuta i Melilla) i dels més alts d'Europa. Espanya amb un 34% d'alumnes que no acaben els estudis de secundària (a la UE la mitjana és 17%) se situa en el lloc 23 dels països de l'OCDE, la mitjana dels quals és 19% (per darrere hi té el Brasil, Mèxic i Turquia). Estic convençut que l'anterior delegat, Manuel Monerris, compartia també aquests bons propòsits. Però aquí apareix un tema en què el signe d'un govern (les seves prioritats) pot marcar la diferència. La cosa no és gens fàcil i suposa un repte que afecta totes les Administracions públiques. Entre d'altres raons perquè es tractaria de canviar el model econòmic, els conceptes de «desenvolupament» i de «prosperitat», lligat amb les expectatives dels joves i llurs famílies, i un llarg etcètera. Mala peça al teler. Aquests canvis, doncs, que són imprescindibles si volem a les illes Balears una societat moderna i fites de benestar social autèntiques, són lents. Com redreçar un arbre que creix tort (comparança tòpica en l'educació de minyons). Són necessàries fortes mesures correctores, però sobretot cal que l'arbre sigui ben viu i prou tendre perquè les admeti sense fractures. En primer lloc, ja faríem molt que situàssim el tema del model educatiu, més enllà de trifulques de trilingüismes enverinats i de pseudollibertats de tria, com a un dels eixos principals del debat social, com a una de les polítiques de cohesió social importants en un país on l'any 2010, si la dinàmica de creixement de població continua igual, una quarta part del milió i escaig d'habitants seran d'origen estranger i on un 35% dels escolars tiren la tovallola abans d'obtenir el graduat escolar.
A una societat que sovint confon desenvolupament amb creixement continu i consum territorial, i interpreta que la prosperitat equival a consumisme ras i curt i sense fre, com fer-li entendre que ha d'aixecar els ulls per mirar més enllà del guany immediat, dels interessos i conveniències del moment present? Es pot entendre que la construcció (motor del model econòmic actual) té límits que ja s'han constatat, i que la fe en les solucions tecnològiques (més despesa energètica ...) és cega als costos medioambientals, potser diferits però irreversibles a llarg termini?
Si no es vol entrar en reflexions o a contestar preguntes d'aquesta mena, hi ha encara raons materials tal vegada més bones d'entendre per a ments "pragmàtiques". Una exploració recent conclou que la nòmina que es percep és segons nivell d'estudis. No és veritat, idò, que no valgui la pena esforçar-se per obtenir un títol acadèmic com més elevat millor. L'estudi comprova que els treballadors la formació dels quals no supera l'ESO perceben prop de 18.000 anuals, mentre que els que han cursat la FP arriben als 22.000, els diplomats si fa no fa un poc més, 26.000, i els llicenciats, 30.000. Més amunt ja trobaríem els especialistes, amb realització de màsters, entorn dels 40.000. i puja. Tot i que aquestes xifres són aproximatives i que sempre hom podrà adduir-hi alguna excepció, aquest és el panorama.
En Nito Coll manifesta la intenció d'augmentar significativament el nivell d'alumnes en estudis superiors i es refereix a fer que les empreses, les famílies i la societat valorin més la formació; en aquest sentit parla de fer «una espècie de pacte social». Som-hi.
El govern garanteix que l'extensió de l'ensenyament públic, tant pel que fa als nivells obligatoris (primària i secundària) com als superiors (FP, universitat ...), proporciona a tothom les mateixes oportunitats. En teoria. A la pràctica, si una família disposa de patrimoni i no necessita d'ingressos immediats podrà decidir de manera molt més lliure que aquella altra que n'està condicionada «per anar tirant» del dia a dia. També és ver que les expectatives de les classes populars en relació al mercat de treball, al nivell salarial i a la jerarquia dins l'organigrama empresarial no coincideixen amb les de les capes dirigents. Per açò encara hi ha qui assegura que «continuen estudiant els rics , i no perquè siguin més llestos». N'hi ha que dilaten fins al límit legal els cicles d'estudis (el cost de les matrícules és gran, però ells poden pagar-lo). Certament la mobilitat social és avui més possible que en temps passats i per assolir o no determinades fites de formació acadèmica influeixen i no poc les característiques personals de capacitats, motivació (ambicions, desigs, models ...) i valors culturals assumits per la família o el grup social més proper.
Estudiar molt o poc, sacrificar-se renunciant a acomplir desigs immediats per pensar en demà, esforçar-se en la comesa... L'alumne, sí, és el protagonista, però connectat si més no amb altres tres factors: el sistema educatiu com a fixador d'exigències i oportunitats, el professorat a través de la seva tasca didàctica i d'avaluació i la família com a impulsora o com a fre del procés formatiu de l'alumne segons les condicions econòmiques i culturals de cada cas.
El repte de les autoritats educatives és complex, però ningú no havia dit que fos tan senzill com fer bimbolles bufant bufant.
