Vinyetes censurades

Amb tot, res com una dictadura militarista i nacionalcatòlica per dur la censura fins a extrems gairebé delirants. En el cas del franquisme, a més, es dóna la paradoxa que durant les primeres dècades, en un context de forta repressió i auge de les tendències més feixistes, la cesura contra el tebeos fou relativament blana. En canvi, a partir dels anys cinquanta i, sobretot dels seixanta, la situació empitjorà molt a causa de la creació d'organismes específics com la Junta Asesora de Publicaciones Infantiles (1952) i, sobretot, la Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles (1963), que depenia del Ministeri d'Educació i Ciència. En aquest organisme hi eren representats, entre d'altres, la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la Delegació Nacional de Joventuts, l'Acció Catòlica i la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família.

Així, a partir del llavors, un grup professionalitzat aplicà amb contundència la normativa censora als, aleshores, populars tebeos. Com que el sexe i la política hostil al franquisme només eren presents en alguns còmics de manera força críptica, la censura es va aplicar a fons contra la presència de la violència, encara que fos en el context d'aventures medievals o modernes. Així, es varen arribar a censurar les reedicions dels serials dels anys quaranta i cinquanta, que apareixen amb vinyetes censurades i retocades per evitar la proliferació d'armes i de morts. Aquest va esser el cas, per exemple d'El Capitán Trueno. No cal dir que els resultats eren completament ridículs i contraris al sentit de la narració. D'altra banda, l'esmentada Comissió va arribar a prohibir, el març del 1964, la venda a Espanya dels còmics de superherois nord-americans (Superman, Batman) traduïts i editats a Mèxic per l'Editorial Novaro.

El còmic espanyol d'humor també va patir les limitacions de la censura. Així, per exemple, cap al 1956, la censura va fer que un personatge especialment agre i negatiu, Doña Urraca moderàs els seus afanys destructius. Encara fou pitjor el cas de Doña Tula, suegra, un personatge de Josep Escobar, el creador de Zipi i Zape. La censura va considerar que era massa dur ja que «atentaba contra la sagrada institución familiar», de manera que Escobar va preferir deixar de dibuixar aquesta sèrie. Però encara és més increïble el cas d'un censor que considerava intolerable el pentinat d'una de les germanes Gilda, una creació de Manuel Vázquez, perquè «debería habérseles ocurrido que las mujeres con moño son las más excitantes en la cama».

El franquisme tampoc no tolerava les al·lusions a les institucions. Un altre gran dibuixant, Guillem Cifré el creador de «El repórter Tribulete», va publicar una historieta en la qual apareixia un policia vinculat a un cas de suborn. Per aquest simple motiu, ell i mitja redacció de la revista Pulgarcito varen esser menats a declarar a comissaria. La cosa no va anar més lluny, però, a partir de llavors, a l'editorial Bruguera, tots els policies passaren a esser gendarmes i, fins i tot, les pessetes es convertiren en piastres!

Amb el temps, també es va anar introduint a l'Estat Espanyol un còmic per a adults que tractava temes abans impensables, com el sexe o la política. Tanmateix, els problemes amb la censura persistiren fins a la completa desaparició del franquisme. La revista Star (1974-1980), pionera en la difusió del còmic underground nord-americà, va patir nombroses multes, dos segrests (1975 i 1977) i un llarg tancament. La trajectòria de la revista satírica El Papus, apareguda també el 1973, fou igualment accidentada. I els exemples es podrien multiplicar.

Amb la introducció de la democràcia, és ben cert que la situació millorà molt. Tanmateix, fets com el segrest d'un número d'El Jueves demostren que encara ens trobam en una democràcia molt millorable.