algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 13°
13°

Valente: paraula i matèria

José Àngel Valente (1929-2000), segurament el poeta en llengua castellana més interessant de Sefarad, aquests darrers anys, va fer una lectura dels seus poemes "i una prou detallada exposició dels seus punts de vista sobre la parenta pobra/rica" en el Círculo de Bellas Artes de Madrid, el 15 de gener de 1999, en un dels darrers actes públics en els que va participar. Amb el títol de Palabra y materia, l'any passat, l'esmentada entitat va publicar el text d'aquesta lectura i exposició, en forma de llibre i de CD, l'enregistrament del qual és, per cert, d'extraordinària qualitat. El llibre, de més a més, du un substanciós pròleg d'Amalia Iglesias Serna, en realitat un petit estudi sobre la poètica de Valente, i una molt interessant entrevista de la mateixa Amalia Iglesias al poeta, realitzada deu anys abans.

Com destaca la prologuista, cal recordar que una de les particularitats més marcades de l'escriptura d'aquest poeta és el permanent qüestionament de si mateixa. És a dir, l'escriptura és una de les matèries de la seva escriptura; la poètica és un dels temes principals de la seva poesia. Però aquest interès per l'activitat poètica no significa, en absolut, que José Àngel Valente pretengui justificar-la en termes d'estricta racionalitat. De fet, el poeta es refereix a un «intelligere incomprehensibiliter» de Nicolau de Cusa, a l'«entender no entendiendo» de Juan de Yepes (sant Joan de la Creu) i a la doctrina de Laozi segons la qual cal comprendre el Dao o Tao com si no el comprenguéssim, sens dubte tot un repte! En definitiva, Valente es declara taxativament contrari a tots els intents de racionalitzar la poesia. La paraula poètica comença en el punt o la situació en la qual es fa impossible dir. La paraula ha d'esdevenir revelació espontània del discórrer sense que la voluntat la convoqui. De manera prou contundent, en l'entrevista esmentada, el poeta declara que la paraula és la que ha de comandar o menar el poeta sempre, no viceversa. «El darrer que pot fer el poeta és apropiar-se del llenguatge. La primera noció que l'escriptor ha de destruir és la noció de propietat. El poema es produeix per espera i per escolta del llenguatge». Tot garbellat, podem dir que l'actitud de Valente és del tot quietista i no resulta gens estrany, per altra banda, que fos un promotor convençut de la reedició moderna de la Guía espiritual de Miquel de Molinos, la qual va prologar i anotar.

Però si la poesia no pot mai justificar-se en termes estrictament racionals "entre altres motius, pel seu caràcter sempre fragmentari, amb una fragmentació que no pot esser mai composta o recomposta en un tot tancat i perfet (el poeta no pot creure mai que ja ha escrit el que tenia que escriure, en realitat el poeta està començant sempre)", la seva importància i transcendència ve del fet que purifica el llenguatge de la tribu i el recupera per a la seva funció més alta. Valente declara: «Davant la multiplicació reproductora dels llenguatges mediàtics, s'està sentint, de cada vegada més, la necessitat de restaurar l'ús creador del llenguatge». I també: «La poesia adquireix més sentit que mai perquè preserva l'espai de llibertat de la Paraula».

Les tres parts que conformen Palabra y materia, l'estudi inicial d'Amalia Iglesias, el parlament del poeta en el qual aquest insisteix tant en l'obscuritat i la incompletesa o incompleció dels resultats de la tasca poètica "descrita com una mena de viatge d'iniciació en el que es donen tres «descendiments» o moviments vers la memòria personal, la memòria col·lectiva i la memòria de la matèria (en el qual no és que la paraula versi sobre la matèria sinó que la paraula és matèria)" i l'entrevista final, fan accedir el lector a un ric conjunt de suggeriments i, per descomptat, no m'és possible ara, en aquest espai, tocar o esmentar tots els temes punyents que hi van sorgint. Però n'hi ha tres als quals no puc deixar de referir-me, encara que sigui molt breument. Un és el de la soledat que necessita el poeta per a dur endavant la seva comesa "ja que sempre acaba essent un corredor solitari", un altre és la seva concomitància amb la filosofia (fins al punt que «si no existeix aquesta relació entre pensament i llenguatge, és que qualque cosa greu succeeix») i encara un altre és el del paral·lelisme entre la creació poètica i el sentiment religiós, tema sobre el qual Valente precisa que en ambdós «es dóna una relació envers el que no coneixem, el que ens rebassa o ens excedeix». Tot agarberat, podem dir que el poeta considera que, en certa manera, la pràctica de la parenta pobra ha vengut a ocupar un espai abandonat per les esglésies o religions formals.

Per altra banda, entre les virtuts de Palabra y materia, hi ha la qualitat ja mencionada del CD que acompanya el llibret. Per cert, escoltant aquest, descobrim l'extraordinari domini de la dicció per part de Valente, tant quan llegeix els seus poemes com quan exposa la seva poètica. L'audició d'aquest i la lectura de tot el llibre "petit en quant a format però de veres gran en quant a contingut" hauria de considerar-se un must per a tot lletraferit.

El fet de comentar i recomanar tot aquest material potser em permet plantejar una altra qüestió que, certament, té que veure amb el poeta que va viure tants d'anys fora i lluny de la pell de brau. En el poema El escorpión amigo de la sombra. Homenaje a Luis Buñuel, del seu llibre El inocente (1967-1970), el lector es dóna de morros amb una estrofa que diu literalment així: «Entre los mallorquines impolutos, / implacables, arteros, deponiendo / solemnidad intestinal que el viento / solemne de la Historia consolida». Qualque amable lector sabria explicar-me a què ve aquest exabrupte?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.