No deixa de sorprendre la superlativa moguda que han estat capaços de fer esclatar el fiscal general Conde Pumpido i el jutge Del Olmo. Quin merder. Si del que es tractava era d'ajudar a treure el carro econòmic d'El Jueves i de passada erosionar l'arcaica, pretèrita institució monàrquica espanyola, ha resultat un èxit memorable, insuperable. Històric. I si no era això, que qualcú m'ho expliqui, perquè no ho entenc. Segrestar una publicació el juliol de 2007 és una bajanada de tal calibre per la seva mateixa inutilitat, que supera amb escreix l'ofensa que s'hagués pogut cometre, en cas que se n'hagués comesa cap, que els jutges també es poden equivocar perquè són de terra i terregen. Denunciar i sancionar si els tribunals ho consideraven just és una cosa, però enviar la parella de la Guàrdia Civil als quioscos a fer el número del segrest és una pantomima bestial. Quin paperet! En tot Mallorca tenc entès que sols en recolliren devers 200 exemplars, imagina't.
De seguida m'han vengut a la memòria els segrests «por orden gubernativa» de publicacions satíriques d'un temps, que solien ser previs a la seva distribució, com ho era la censura, però que qualcú s'enginyava per a orejar-les, o per fer-les circular d'estraperlo o de viva veu, amb la qual cosa, com aquest pic, el remei solia ser pitjor que la malaltia, l'efecte amplificador era immediat, l'essència del delicte llançada fins a límits esperpèntics. Record El Papus, El hermano lobo, i sobretot La Codorniz. Quin gust, quin gaudi, La Codorniz. Ara mateix, i sense posar mà a cap finestra electrònica, record quan circularen alguns sancionats delictes contra la moral i els bons costums de la guàtlera deixondida pasturada per l'aspre rostoll del franquisme pel fresc, desvergonyit i agosarat director Àlvaro De Laiglesia. Aquell famós «parte meteorológico»: més o manco així: «Un fresco general procedente del norte reina en España...», i clar, catacrac!, llenderada. O també l'altre de quan va néixer el nét del general menudetxo però mal alletat a bastament, que al nin li havien de posar Francisco Martínez-Bordiu Franco, i pels dallons del padrinet li col·locaren Francisco Franco Martínez-Bordiu, va ser quan, a la setmana següent La Codorniz va sortir al carrer exactament amb el nom de: Codorniz La. I no passà res; els censors no s'hi fixaren. També, dins un altre ordre de coses, i quan els assumptes de tipus sexual, el negociat de l'entrecuix anava més magre que fulla de pi, que publicaren aquest acudit: dibuix d'un prat on una parella hi romania abraçada però poc, no fos cosa no fos cosa; des de dalt d'un tallat del terreny un energumen els observava amb un mac considerable a les mans; la llegenda posava rònega: «¿Se la tira o no se la tira?». Va ser molt comentat, baixet-baixet, a les vetlades de taverna.
I és que la gent tendeix a fotre-se'n del món i la bolla, sobretot de les coses i circumstàncies que surten del normal, i com que no les pot controlar, se'n riu. Per això mateix als pobles petits, des d'antuvi i encara ara mateix s'hi gasta alguna glosa coent i si et pica, grata. Són la caricatura que et consola de l'avorrida, insulsa realitat. En podria contar i no acabaria... Per exemple: «L'Església és un sementer/ petit i dóna bon compte/ mentre hi hagi gent tonta/ els capellans viuran bé...». O també, i seguint la mateixa vena eclesial, quan amb la democràcia d'estrena arribà al poble un rector nou, jove i ben plantat, de nom Joan Torrens (expressions, Joan), totes les beates anaren remogudes una cosa de no dir, que na Maria «Brondera», fadrina vella cames curtes i tortes, cara redona com una coca de pasqua, tota una institució sineuera en les coses del glosar, endevinar el temps o si seria nin o nina l'inflor de les dones embarassades, personalment li vaig sentir cantar aquesta, passant per baix de la rectoria amb la somera i el carretonet amb molles: «A davant sa rectoria/ hi han posat un lleó/ que vegi-la el rector/ tant de nit com de dia...». Es referia al lleó de bronze de Sant Marc, clar. I mentre s'allunyava repetia amb aquella veueta agudíssima: «A davant sa rectoriaaaa-a-aaa...». És talment aquí, al xip principal de la meva memòria. Par que la vegi.
