El cas «El Jueves»

De seguida m'han vengut a la memòria els segrests «por orden gubernativa» de publicacions satíriques d'un temps, que solien ser previs a la seva distribució, com ho era la censura, però que qualcú s'enginyava per a orejar-les, o per fer-les circular d'estraperlo o de viva veu, amb la qual cosa, com aquest pic, el remei solia ser pitjor que la malaltia, l'efecte amplificador era immediat, l'essència del delicte llançada fins a límits esperpèntics. Record El Papus, El hermano lobo, i sobretot La Codorniz. Quin gust, quin gaudi, La Codorniz. Ara mateix, i sense posar mà a cap finestra electrònica, record quan circularen alguns sancionats delictes contra la moral i els bons costums de la guàtlera deixondida pasturada per l'aspre rostoll del franquisme pel fresc, desvergonyit i agosarat director Àlvaro De Laiglesia. Aquell famós «parte meteorológico»: més o manco així: «Un fresco general procedente del norte reina en España...», i clar, catacrac!, llenderada. O també l'altre de quan va néixer el nét del general menudetxo però mal alletat a bastament, que al nin li havien de posar Francisco Martínez-Bordiu Franco, i pels dallons del padrinet li col·locaren Francisco Franco Martínez-Bordiu, va ser quan, a la setmana següent La Codorniz va sortir al carrer exactament amb el nom de: Codorniz La. I no passà res; els censors no s'hi fixaren. També, dins un altre ordre de coses, i quan els assumptes de tipus sexual, el negociat de l'entrecuix anava més magre que fulla de pi, que publicaren aquest acudit: dibuix d'un prat on una parella hi romania abraçada però poc, no fos cosa no fos cosa; des de dalt d'un tallat del terreny un energumen els observava amb un mac considerable a les mans; la llegenda posava rònega: «¿Se la tira o no se la tira?». Va ser molt comentat, baixet-baixet, a les vetlades de taverna.

I és que la gent tendeix a fotre-se'n del món i la bolla, sobretot de les coses i circumstàncies que surten del normal, i com que no les pot controlar, se'n riu. Per això mateix als pobles petits, des d'antuvi i encara ara mateix s'hi gasta alguna glosa coent i si et pica, grata. Són la caricatura que et consola de l'avorrida, insulsa realitat. En podria contar i no acabaria... Per exemple: «L'Església és un sementer/ petit i dóna bon compte/ mentre hi hagi gent tonta/ els capellans viuran bé...». O també, i seguint la mateixa vena eclesial, quan amb la democràcia d'estrena arribà al poble un rector nou, jove i ben plantat, de nom Joan Torrens (expressions, Joan), totes les beates anaren remogudes una cosa de no dir, que na Maria «Brondera», fadrina vella cames curtes i tortes, cara redona com una coca de pasqua, tota una institució sineuera en les coses del glosar, endevinar el temps o si seria nin o nina l'inflor de les dones embarassades, personalment li vaig sentir cantar aquesta, passant per baix de la rectoria amb la somera i el carretonet amb molles: «A davant sa rectoria/ hi han posat un lleó/ que vegi-la el rector/ tant de nit com de dia...». Es referia al lleó de bronze de Sant Marc, clar. I mentre s'allunyava repetia amb aquella veueta agudíssima: «A davant sa rectoriaaaa-a-aaa...». És talment aquí, al xip principal de la meva memòria. Par que la vegi.