Podria semblar extret d'un llibre de Haruki Murakami, però és
real com la vida mateixa. Resulta que no sé a quin geriàtric hi ha
un moix que fa d'emissari de la mort. Té dos anys, ha visitat
vint-i-cinc vegades ancians que estaven al geriàtric i tots ells,
els vint-i-cinc, han mort al cap de poques hores. En casos així és
millor tenir un pit-bull al peu del llit per evitar segons quines
sorpreses, encara que en alguns ocasions, què voleu que us digui,
quasi és d'agrair la visita del felí.
He de reconèixer que no som gaire amic dels moixos. No els faria
res de dolent, m'agrada tenir-los una estona, jugar-hi una mica,
però no agafar-los massa estima, no sé, tenen un punt de traïdoria,
supòs que tots els de vostès que tenen gats ja deuen estar esmolant
els seus emails per enviar-me respostes i queixes als meus
comentaris, però jo sempre he estat més dels quissos, què voleu
fer-hi.
De tota manera, m'estic reconciliant amb els mostatxuts. Supòs
que bona part del mèrit el tenen els meus cunyats, Jordi i Imma,
que han convertit la seva casa en una espècie de llar en la qual
somien tots els moixos del món, amb la darrera incorporació, la
Lola, petita i malalta, que els ha fet canviar els seus plans per a
aquestes vacances. Però a mi la reconciliació m'arriba quan
m'expliquen coses del Ricky, un moix preciós que té un instint
infal·lible. Quan tornen de la compra amb el peix del mercat ell
s'està esperant. Si arrufa el nas, per molt fresc que hagi estat
venut el peix i per molt car que se l'hagi pagat, és que hi ha
alguna cosa al seu interior que no és bona. Si mou la cua tot està
en ordre.
El Jordi i la Imma haurien de llogar el Ricky a l'associació de
consumidors per anar a fer unes quantes inspeccions pel mercat
municipal i que les autoritats competents sancionin aquells que
intenten vendre gat per llebre "si us plau, no tenguin en compte el
pèssim acudit. Clar que llavors el pobre Ricky estaria amenaçat pel
gremi de peixaters com dos cans d'Indonèsia tenen preu posat al seu
cap per les màfies de la pirateria informàtica.
Total, que en els darrers dies el Ricky ha estat tancat a casa i
ben tancat "tampoc és que surti massa, és un moix ja vell i sanat i
no està per a moltes festes, vostès ja m'entenen", i bé que han
fet, perquè aquests dies Barcelona ha estat la ciutat més
empudegada de l'Europa occidental. La culpa l'ha tengut un cable,
unes subestacions i uns generadors que no arriben i que han
convertit la capital catalana en la capital del menjar llençat i en
la capital del caos europeu, en ple mes de juliol.
I mentrestant, Fecsa-Endesa i la Red Eléctrica Española, que han
estat mentint de manera descarada "com quan per exemple varen dir
que el servei havia estat totalment restablert i encara hi havia
usuaris afectats" i que en tot moment s'han comportat de forma
impresentable i digna de sanció, han estat incapaços de gestionar
una crisi de primera magnitud, que ens ha servit, això sí, per
adonar-nos de fins a quin punt és important l'energia elèctrica en
una ciutat.
Seria fàcil atribuir totes les culpes al Govern central per la
seva manca d'inversions a Catalunya, però tampoc és això. Les
culpes les hem d'anar a buscar en altres llocs, en primer lloc en
el si de Fecsa-Endesa. Hauria anat d'una altra manera si l'opa de
Gas Natural hagués triomfat? Segurament que sí, però ara no són
hores de lamentacions i sí hores de liberalització del sector,
perquè resulta que qualque cosa fa olor de podrit en el nostre
sistema energètic "gràcies Shakespeare" i no és precisament el peix
del Ricky. O sí, fa pudor de peixos grossos de grans
companyies.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.