Podria semblar extret d'un llibre de Haruki Murakami, però és real com la vida mateixa. Resulta que no sé a quin geriàtric hi ha un moix que fa d'emissari de la mort. Té dos anys, ha visitat vint-i-cinc vegades ancians que estaven al geriàtric i tots ells, els vint-i-cinc, han mort al cap de poques hores. En casos així és millor tenir un pit-bull al peu del llit per evitar segons quines sorpreses, encara que en alguns ocasions, què voleu que us digui, quasi és d'agrair la visita del felí.

He de reconèixer que no som gaire amic dels moixos. No els faria res de dolent, m'agrada tenir-los una estona, jugar-hi una mica, però no agafar-los massa estima, no sé, tenen un punt de traïdoria, supòs que tots els de vostès que tenen gats ja deuen estar esmolant els seus emails per enviar-me respostes i queixes als meus comentaris, però jo sempre he estat més dels quissos, què voleu fer-hi.

De tota manera, m'estic reconciliant amb els mostatxuts. Supòs que bona part del mèrit el tenen els meus cunyats, Jordi i Imma, que han convertit la seva casa en una espècie de llar en la qual somien tots els moixos del món, amb la darrera incorporació, la Lola, petita i malalta, que els ha fet canviar els seus plans per a aquestes vacances. Però a mi la reconciliació m'arriba quan m'expliquen coses del Ricky, un moix preciós que té un instint infal·lible. Quan tornen de la compra amb el peix del mercat ell s'està esperant. Si arrufa el nas, per molt fresc que hagi estat venut el peix i per molt car que se l'hagi pagat, és que hi ha alguna cosa al seu interior que no és bona. Si mou la cua tot està en ordre.

El Jordi i la Imma haurien de llogar el Ricky a l'associació de consumidors per anar a fer unes quantes inspeccions pel mercat municipal i que les autoritats competents sancionin aquells que intenten vendre gat per llebre "si us plau, no tenguin en compte el pèssim acudit. Clar que llavors el pobre Ricky estaria amenaçat pel gremi de peixaters com dos cans d'Indonèsia tenen preu posat al seu cap per les màfies de la pirateria informàtica.

Total, que en els darrers dies el Ricky ha estat tancat a casa i ben tancat "tampoc és que surti massa, és un moix ja vell i sanat i no està per a moltes festes, vostès ja m'entenen", i bé que han fet, perquè aquests dies Barcelona ha estat la ciutat més empudegada de l'Europa occidental. La culpa l'ha tengut un cable, unes subestacions i uns generadors que no arriben i que han convertit la capital catalana en la capital del menjar llençat i en la capital del caos europeu, en ple mes de juliol.

I mentrestant, Fecsa-Endesa i la Red Eléctrica Española, que han estat mentint de manera descarada "com quan per exemple varen dir que el servei havia estat totalment restablert i encara hi havia usuaris afectats" i que en tot moment s'han comportat de forma impresentable i digna de sanció, han estat incapaços de gestionar una crisi de primera magnitud, que ens ha servit, això sí, per adonar-nos de fins a quin punt és important l'energia elèctrica en una ciutat.

Seria fàcil atribuir totes les culpes al Govern central per la seva manca d'inversions a Catalunya, però tampoc és això. Les culpes les hem d'anar a buscar en altres llocs, en primer lloc en el si de Fecsa-Endesa. Hauria anat d'una altra manera si l'opa de Gas Natural hagués triomfat? Segurament que sí, però ara no són hores de lamentacions i sí hores de liberalització del sector, perquè resulta que qualque cosa fa olor de podrit en el nostre sistema energètic "gràcies Shakespeare" i no és precisament el peix del Ricky. O sí, fa pudor de peixos grossos de grans companyies.