Existeix un consens entre tots els partits polítics en base a la responsabilitat limitada d'aquests sobre les decisions, campanyes i propostes que puguin fer les seves organitzacions juvenils. Se suposa que els joves han d'anar més enllà, que ja els arribarà la maduresa en forma de contenció. La biografia de quasi tothom fa bona aquesta teoria que, francament, té poc d'engrescadora. El temps ens passa factura i aprenem a «entendre» raons pocs raonables que són producte de la resignació col·lectiva i particular. Sempre he pensat que no és així, que només entenem les coses si l'acumulació d'experiències i de coneixements ens les fan entenedores, però que ens resignam a fer com si canviàssim pesadament moguts per la feixuga motxilla de responsabilitats que una determinada vida adulta ens fa carregar. És la por de perdre coses aconseguides i, per això, creim que importants. Com més s'ha carregat la motxilla més entram, resignadament o no, en el solc. Els que no tenen res a perdre poden demanar el que raonablement els sembla just, els que pateixen per perdre o per no aconseguir entren de ple en el pragmatisme confortable.
Tot aquest embull, en el qual jo, com supòs molts de voltros, m'hi veig més glapit del que voldria, per recordar que a les joventuts de les organitzacions polítiques se'ls atorga valor de combat i de manteniment de la utopia quasi virginal però se'ls manté orgànicament allunyades de les veus oficials dels partits. «Ho diuen les joventuts», és una cantarella recurrent quan aquestes s'allunyen de les conveniències pragmàtiques dels partits. Aquesta frase l'he sentida en boca de líders dretans, esquerrans, centristes, nacionalistes, regionalistes... Així que no sembla raonable utilitzar les opinions juvenils per donar branca als seus partits de referència. === La setmana passada, l'organització juvenil del PSOE va fer un congrés on reclamava, per exemple, regular el dret a l'eutanàsia o denunciar el Concordat. Només els manipuladors s'atrevirien a dir que aquestes són propostes del partit. Les joventuts d'Esquerra Republicana es manifestaren contra la submissió de les autoritats balears a la monarquia i la cessió a aquesta, per a ús exclusiu, d'un espai comunitari. I els manipuladors han aconseguit fer notícia, posar-la en boca del president d'ERC, senyor Lladó, i omplir tertúlies de monolectors de diari. Fins i tot, algú tan «neutral» com el militant popular i president del Foment del Turisme, senyor Middelman, s'ha manifestat preocupat per aquestes declaracions consubstancials a l'organització republicana; l'única novetat de les quals és que ara les diu una associació juvenil lligada a qui fa part d'un govern a batre. Si les opinions antimonàrquiques de les JERC no són novetat, l'estratègia del senyor Middelman de minar un govern que no sigui del PP, tampoc: ja ho va fer amb l'anterior govern Antich. I em sembla lícit, fins i tot, si ho fa el president d'una organització que viu dels doblers públics. Només faltaria: malgrat els costi d'acceptar, les seves opinions són tan lícites com les dels joves republicans, almanco, en aquest país democràtic.
