Sense que pugui "ni pretengui" donar cap valor especial a
aquesta opinió meva, pel sol fet de ser sincera, la veritat és que
crec que, amb aquesta exposició de les escultures de Manolo Valdés
al nostre ciutadaníssim Born, l'Obra Social de la Caixa, l'entitat
organitzadora de la mateixa "dins el seu extraordinari projecte
«L'art en el carrer»", ha sabut trobar, com a espai expositiu, una
nova magnífica funcionalitat del nostre passeig per antonomàsia. He
de dir, a més, que, com a veïnat del Born des de fa quasi vint
anys, he estat testimoni de moltes utilitzacions firals o similars
del passeig "moltes de les quals, si va a dir ver, no m'han fet
gaire gràcia" però he de reconèixer que aquesta vegada s'ha
encertat plenament. I si el marc potencia una exposició tan
important com la comissariada
"com ara es diu" per Violant Porcel, responsable de la galeria
Malborough a Barcelona, no hi ha dubte que aquesta exposició, al
seu torn, potencia la funció d'aquest passeig de Palma de cara a la
pròpia ciutadania i de cara també al turisme que ens visita, amb
xifres tan elevades aquesta època del bull de l'estiu.
Un dels caràcters fonamentals d'aquestes escultures monumentals de Manolo Valdés és que són totes interpretacions de temes o personatges ja tractats per altres artistes, escultors o pintors. En aquest sentit podríem dir que la seva originalitat consisteix a no voler ser-ho, a considerar de fet necessari l'estímul de les obres d'altri, i a no pretendre ser-ho, si de cas, més que en el tractament propi de les imatges i en les seves dimensions. Perquè una altra de les seves particularitats és que no poden veure's entre quatre parets. El que és el mateix que dir que no poden instal·lar-se ni, per tant, exhibir-se més que en espais públics. Dues altres característiques del tot determinants, segurament interdependents, és el tractament volumètric de les imatges, el qual comporta una clara tendència a la seva geometrització, si m'és permesa l'expressió. El que importa són les línies mestres, no els detalls.
Llevat de l'obra titulada Colossos, 2005, que és un tríptic en el qual l'esmentada geometrització està molt marcada, realitzada en ferro, totes les altres són de bronze, de superfícies gens brunyides. Per descomptat, la impressió de conjunt d'aquestes peces de bronze sens dubte és molt noble "vull dir que imposen tot un respecte" però no tenen res de clàssic ni de neoclàssic. Més aviat poden recordar l'escultura africana o, fins i tot, la de l'illa xilena de Pasqua "tal com m'ha comentat l'amic Manresa", molt especialment en el cas de La Dama, 2004, una de les obres més destacables, que també deu tenir qualque cosa a veure amb la Dama d'Elx, una dama d'Elx amb els ulls una mica aclucats i amb un rostre d'una finor molt més punyent que la de l'original.
Molt notable resulta també Odalisca, 2004 "suposadament inspirada pel famós quadre d'Ingres", un gran cap inclinat de costat, amb unes faccions sense relleu, fetes amb unes incisions, però que donen a l'obra una delicada bellesa, potser una mica somniosa. La figura o el cap potser més espectacular, per la seva alçada i pel volum del seu capell d'amples ales "sota les quals qualsevol passejant pot refugiar-se o fotografiar-se", és Lillie, 2006, situada al final, en les immediacions de la placeta de la Reina. També resulta especialment interessant Lydia, 2004, amb una cara plana, misteriosa, quasi sense coll. No puc deixar d'esmentar tampoc Irene II, amb una lligadura o tocado molt espectacular, compost per una mena de barnillatges de ventall oberts, que resulta més afavorida vista des de l'esquerra de la figura.
Per acabar, cal donar l'enhorabona a la Caixa per l'organització d'aquestes exposicions itinerants de grans estàtues monumentals, iniciada l'estiu passat amb la d'Igor Mitoraj dalt murada.
Bartomeu Fiol, escriptor
