algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
18°

La conversa

La setmana passada va sortir publicat al setmanari El Temps un reportatge o una entrevista conjunta que vaig fer al president Jordi Pujol i a Baltasar Porcel. No va ser cap encàrrec de la revista. Vaig ser jo qui va tenir la idea i jo qui la vaig proposar. Incomprensiblement, mai a cap periodista o escriptor del país no se li havia ocorregut encara de reunir Pujol i Porcel i gravar-los una estona de conversa, a pesar de l'amistat tan llarga i sòlida que els uneix i a pesar de ser dos dels homes més indiscutiblement importants que ha donat "i que donarà" la història d'aquest país "aquest país que tantes vegades no ho és o que com a mínim no ho sembla però que, gràcies a gent com en Pujol i en Porcel, encara té força i té fe i la possibilitat del futur. Jo he estat el primer periodista (perdó per la vanitat, que, si bé es mira, tampoc no acaba de ser-ho) que els ha reunit, per laboriós interès professional i per fascinació doble personal, per voluntat de currículum però també i sobretot per voluntat de vida o d'experiència, i sé que passaran molts anys "puc dir-ho així de clar perquè el mèrit no és només meu" abans no faci cap altra cosa (articles o poemes, novel·les o reportatges, assaigs o entrevistes a d'altres personatges també molt grans) de la qual em senti més exaltadament orgullós.

Normalment, les persones dèbils o gregàries forgen les seves amistats a partir de les semblances que comparteixen entre elles, mentre que les persones fortes i amb caràcter les forgen a partir de les diferències. Això és justament el que passa entre Pujol i Porcel. Pensat en fred, i obviant les circumstàncies que en molts de moments els han unit, l'amistat entre Jordi Pujol i Baltasar Porcel sembla (o podia semblar en principi) gairebé inconcebible, inversemblant, una relació condemnada a la convulsió contínua o a la ruptura immediata. L'un, el president de la Generalitat, és un comunitarista cívic i profundament moral que ha sacrificat (encara que millor seria dir que ha lliurat, perquè els sacrificis comporten una superstició i un cadàver, i Pujol és tot el contrari d'això: és una convicció i una herència) totes les seves energies a defensar i a construir el seu país. L'altre, l'autor andritxol, és un individualista instintiu que ha fet bandera de la amoralitat i que sempre ha concebut el món des de la fortalesa del seu jo, des d'una força i una voluntat autotèliques que no conceben de participar en les maniobres del món si no és per treure'n un profit personal, o bé per seguir alimentant la pròpia ambició i, especialment, la pròpia obra. L'un és un polític i l'altre és un creador; l'un vol salvar (o millorar) el món i l'altre vol conquerir-lo; l'un creu en Déu i l'altre creu en la força de l'art i les violències fèrtils de la sang.

Però, així i tot, han estat amics, han col·laborat en empreses diverses, han lluitat per unes mateixes conviccions i han treballat, amb el pragmatisme de la il·lusió intel·ligent, perquè allò en què creien acabés sent realitat. Sense Pujol, avui el catalanisme possiblement seria una ideologia sense normalitat, totalment desconcertada, que no hauria sobreviscut als enormes canvis que ha patit durant les últimes dècades la societat catalana, una ideologia poc o gens avesada al poder, amb el que això suposa de pèrdua de capacitat d'incidir i de captar nous adeptes, o una ideologia per a radicals sense sentit de la realitat ni expectatives. D'una altra banda, sense Porcel, avui la literatura catalana estaria mancada del seu escriptor més genial, el que ha estat més capaç d'apropiar-se i de revigoritzar els temes i els desficis més clàssics i més perpetus i, amb la lucidesa amarga d'un Sòfocles tumultuós i amb l'alè d'un Tolstoi esquinçat, crear una obra absolutament perdurable, perfectament homologable a les dels més reconeguts autors internacionals del moment.

Els grans homes  

El penúltim tema que vaig plantejar a Pujol i a Porcel fou el dels grans homes, que em descrivissin o em diguessin quins són els atributs que comparteixen els grans homes, ells que n'han conegut tants, ells que ho són sense cap dubte. La resposta de Porcel va ser: «Una força física i intel·lectual. Una capacitat per agafar la realitat i convertir-la en una idea mental, i alhora una capacitat per convertir les idees mentals en realitats. Tant en política com literatura com en art. Qui té una fe, i treballa per realitzar-la: això és un gran home». I Pujol, per la seva banda, va completar: «Jo diria que cal tenir una passió. O una ambició. Una passió que es consagra a una pàtria, a una religió, a una obra d'art, a la humanitat. L'ambició també pot ser estrictament personal; totes les ambicions sempre tenen alguna cosa d'estrictament personal; a vegades passa, però, que una ambició personal acaba reportant grans resultats, o grans conseqüències històriques».

No ho vaig pensar fins que no vaig estar tot sol a casa transcrivint les dues hores llargues que va durar la conversa, però és evident que, en aquestes definicions reflexives de Pujol i de Porcel, hi ha la clau que permet entendre l'amistat entre tots dos, que permet entendre com és possible que un patriota escrupolosament cívic i un individualista furiosament artístic s'hagin respectat tant de temps, hagin sintonitzat en tants temes. La resposta és en la fórmula que dóna Pujol, segons la qual l'ambició personal pot acabar reportant un bé col·lectiu, de la mateixa manera que unes ànsies de bé personal poden acabar portant aparellada una ambició (és a dir, una millora) col·lectiva. Justament per això Pujol i Porcel han estat i són amics: perquè són el mateix des d'unes diferències essencials, perquè han arribat al mateix lloc des de punts de partida molt allunyats. El president Pujol volia fortificar i fer créixer el país i, treballant per tal d'aconseguir-ho, s'ha fortificat i ha crescut també ell mateix. L'escriptor Porcel volia triomfar i engrandir-se a ell mateix i a la seva obra i, treballant per tal d'aconseguir-ho, ha fet triomfar i ha engrandit també el seu país. Són les dues cares d'una moneda, són diferents com la nit i el dia, però comparteixen "i per això són amics" una força i una generositat, la grandesa.

PERE ANTONI PONS

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.