La comparació entre el pas del cineasta novaiorquès Woody Allen per Barcelona i la frustrada visita dels americans del Pla Marshall a Villar del Río que explica la inoblidable pel·lícula de Berlanga, és tan oportuna com inevitable. Basta veure l'abundància de referències aparegudes als diaris barcelonins, a les tertúlies radiofòniques i per la xarxa d'internet. La intenció de tothom que ha tirat d'aquesta veta és, si fa no fa, la mateixa: caricaturitzar el formidable provincianisme demostrat per una part significativa de les elits polítiques i institucionals de la capital catalana davant Mr. Allen. Fa gràcia, això, però també llàstima. Sobretot si comproves, després de tornar a visionar Bienvenido, Mr. Marshall, que els paral·lelismes que pots establir entre aquesta pel·lícula i la realitat barcelonina d'aquests dies són encara més nombrosos, directes i punyents del que et podies imaginar.
Però la ridiculització ha derivat en crítica més aspra quan s'ha sabut que la rendició de Barcelona als peus del director americà ha vingut acompanyada d'una suculent subvenció pública perquè el geni rodi la pel·lícula. Ja no són els regalets del batle i de diversos consellers de la Generalitat, el doctorat honoris causa de la UPF, els homenatges oportunistes de tots els qui no es volen deixar perdre l'oportunitat de fer-se una foto al costat del mestre Allen. És que, a més, el poble "l'erari públic" haurà acabat pagant-li la pel·lícula... i dues vegades: primer per fer-la, i després per veure-la als cinemes.
I ara, parlem d'un altre cineasta. Menys famós i menys el que vulgueu que el gran Woody Allen, però més proper i més nostre. Em referesc al mallorquí Rafa Cortès i a la seva opera prima, Yo, que podeu anar a veure aquests dies a un cinema de Palma. No us podeu imaginar fins a quin punt ens vam rompre el cap, al Departament de Cultura del Consell de Mallorca, cercant la possibilitat de subvencionar la producció d'aquest film. A finals de 2002 en Rafa Cortès ens va venir a veure per explicar-nos, entusiasmat, el seu projecte. Tenia l'aval i el suport d'una productora audiovisual catalana solvent i important, el director de la qual estava convençut de la qualitat i la viabilitat de la proposta del jove realitzador mallorquí. Fins i tot vaig viatjar a Barcelona, convidat per la productora, per conèixer més de prop el projecte. Vam estudiar diverses alternatives. Però rai. Confés, amb resignació i tristesa, que vam ser incapaços de trobar una via "legal, s'entén: excloïem els xanxullos" per donar suport a un jove mallorquí que es llançava amb coratge a l'aventura de rodar la seva pròpia pel·lícula. Han passat cinc anys. En Rafa Cortès ha acabat Yo, ha conseguit estrenar-la en el difícil circuit comercial, i ja ha començat a passejar-la per festivals internacionals i ha rebut valoracions excel·lents de la crítica i el reconeixement del públic. Basta que aneu a veure-la per comprovar que ha estat capaç de fer... sense l'ajuda de les institucions públiques.
No sé si passant els anys quedarà gaire cosa de la visita de Woody Allen a Barcelona, a banda, òbviament, de la pel·lícula. En qualsevol cas, haurem après fins a quin punt la lloable projecció internacional d'una ciutat o d'un país pot acabar en trist espectacle provincià. De l'estrena de Yo, en queda "me'n queda" la lliçó del que haurien de fer les institucions públiques amb el cinema, i específicament amb els nostres creadors. I de tot plegat, en podríem treure una idea: Berlanga ja és vell, però potser algun director més jove s'animaria a fer un Bienvenido, Mr. Marshall-2, per parodiar l'estiu cultural barcelonès del 2007. Fins i tot s'hi podria inserir, a mode d'homenatge, una cita d'un dels personatges de la cinta berlanguiana: aquella de l'hidalgo decadent Don Luis, que mirant-se amb menyspreu el poble li etziba: «Y todos vosotros unos mamarrachos, unos peleles que os disfrazáis para halagar a unos extranjeros mendigando un regalo. Y tú, ¿qué clase de alcalde eres? ¿Qué te propones? ¿Qué vais a conseguir? Hacer el indio ante estos indios».
