Tenc una germana que va ser batejada Carme. En un dia com el d'avui no puc pas passar-ho per alt. Viu a Barcelona, i cada any, en atènyer la data, em record d'ella amb tota la fraternitat de què som capaç. El nom li ve de l'àvia, que ja ho era de tradició familiar d'unes generacions enrere. Per mi, aquesta diada és una de les fites visibles, gens anodines, de l'estiu fet present. Si sant Joan és la porta que ens obre a la nova estació, la festivitat de la Mare de Déu del Carme n'és la primera passa. Ens la fa irreversible, assegurada i palpable.
Hi hagué un temps en què els pescadors invocaven sant Pere, mentre que els mariners mercants i de guerra s'emparaven en la protecció de la verge del Carme. Avui, el costumari sembla haver confluït en la segona festivitat. Ho podeu corroborar aquí, en el meu petit niell, i pertot arreu "incloses les regions atlàntiques, just a l'altre extrem de la península respecte del nostre pèlag serè mediterrani. Es dóna, però, una peculiaritat molt especial a Menorca. La gent de mar, tot i sentir-se sota el patronatge del Carme, i sense menystenir gens la rauxa de cants i processons marítimes, resulta que té el cor devocional perfectament partit i repartit en dues meitats. Els sentiments més pregons dels qui viuen lligats al món marítim es divideixen entre dos cultes: el de la verge del Carme i el que, simultàniament, es professa a la Mare de Déu del Toro. El petit fenomen marià és sobretot notori entre els pescadors de l'illa. Els homes de xarxa i palangre senten, per tots dos mantells sagrats, una estima igual "i arribat el cas, els invoquen indistintament. Ara bé: si el Carme és, per als pescadors, l'expressió externa, social i popular de la veneració mariana, amb festa pública, gallardets multicolors i cants alegres, la verge del Toro pren, potser, una forma d'expressió més aviat privada, de sentiment religiós un punt més teològic, viscut gairebé secretament, dins el rerefons de la consciència personal de cada un. Si els pescadors, d'una banda, canten a boca plena, joiosos, al Carme en un moment molt estival, de l'altra, resen al Toro tot l'any amb els ulls tancats, just musitant el prec. Hi ha una certa pràctica col·lectiva i externa en el primer cas amb molta d'alegrança, i una pràctica en silenci, reservada, de pregària individual, en el segon.
La muntanya del Toro, on s'aixeca el santuari de la patrona de Menorca, té els pescadors captivats des de fa segles i segles. És l'advocació de la qual esperen la protecció divina quan emproen la barca fora port, rumb a l'alta mar. És, en efecte, a la verge del Toro a qui acostumen de resar en sotsobres, enmig d'una maregassa, en un fortunal o en una qualsevol tempura. Aquest amor és tan fondo, tan antic i tan essencialment unit al costumari mariner, que els pescadors menorquins frueixen de dues muntanyes del Toro. Es tracta de la imatge coronada i, diríem, genuïna. Els de la banda de Maó i fins a Fornells, es deixen guiar per la verge que hi ha entronitzada en el cim orogràfic que anomenam, pròpiament, dalt del Toro. En canvi, els de la banda de ponent, açò és, els de Ciutadella, com que la visió de la muntanya, mar endins, els hi és limitadíssima, han «creat» el seu Toro privatiu, proper i ben «ciutadellenc». Es troba al capdamunt de l'airosa torre del monestir de Santa Clara. El fet és que, illo tempore, el convent ha mantingut una talla de la patrona de Menorca enlairada dins la dita torre conventual. Aquell extrem de l'edifici s'anomena així: el Toro; és el Toro de Santa Clara, com el coneix la gent de baixamar. Fins a la implantació de l'enllumenat elèctric, el convent nomenava una monja cambrera com a curadora de l'encesa diària del llumet prim i groc que, a la vora de la imatge, titil·lava tota la nit, talment com un far visible des de la llunyania marina més remota, de les teulades de la vila i els rocs de la costa. Ara, el llum s'encén i s'apaga amb la rutina automàtica de l'enllumenat públic de la ciutat. I açò no obstant, encara continua el vell ritus de fer «germana cambrera» per conservar el petit llum i de vigilar-ne l'endreç i la netedat del cambril. Em sembla bonic, ara, recordar que els pescadors de Ciutadella, quan se'n sortien d'un perill, acomplien un ritual: anar al monestir a oferir, als peus de la verge, una vela plegada. El costum se'n deia «dur la vela a Santa Clara». No es tractava, en absolut, de lliurar-hi cap espelma o ciri, com avui dia alguns creuen, sinó de fer-ne el present d'un pany de navegació, açò és, la peça de lona o tela forta que es ferma als pals d'una nau per impulsar-la per la força del vent. Avui, és clar, ningú no li porta la vela a Santa Clara, perquè ningú no pesca... a la vela. Tanmateix, els pescadors, per més que celebrin contents la festa del Carme, mai no deixen de resar al Toro. Als dos Toros de Menorca.
