Govern amb veu externa

No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d'un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n'estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d'un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. Si no ha entès que no hi ha veritable integració ni respecte sincer al país sense l'assumpció de la llengua i cultura pròpies de la terra en la qual t'estableixes, la veritat és que no ets un bon exemple per a ningú, digui el que digui qui va comentar el fet en aquest mateix diari, divendres, amb aire desimbolt i paternalista, amb un grau de comprensió que servidor som lluny d'assolir. Però no criticaria Margarita Nájera per la seva opció personal, cadascú que parli com vulgui. És el Govern el que ha de triar la llengua amb la qual es dirigeix a l'opinió pública mitjançant el seu portaveu. I el Govern ha triat, tenia més possibilitats de triar bé que de fer-ho com ho ha fet. No és aquesta l'actitud que esperàvem de Francesc Antich. Cert que ja havia pactat un estatut amb el PP en què es deixaven alguns flancs de la llengua desprotegits. Cert que l'havíem observat mentre renunciava a coses que, tot i essent independents de la llengua, viuen o moren en un territori sensible comú. Pensàrem que ara tenia l'oportunitat de pilotar la nau salvant els esculls que havia contribuït a posar en la ruta. Però en l'elecció de la llengua amb què es dóna veu al govern hi ha un punt de provocació impertinent a una part de la societat (a la qual pensàvem que pertanyia el propi president) i de manera molt particular a les forces polítiques que han col·laborat decisivament a aixecar el pacte. Ara són UM i els integrants del Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC, els que han de manifestar-se sobre una qüestió en la qual Antich no ha estat afinat. Aquesta seria la tònica del pacte, marcat per l'estricta vigilància d'uns partits als altres, en matèries que semblaven tan clares i tan fàcilment compartibles? Si és això el que pretenia Antich, inestabilitzar el pacte i crear tota casta de suspicàcies socials, se li ha de reconèixer que no ha perdut el temps. Encara seria pitjor que tot això li hagués succeït sense voler-ho.