Passa el temps i a vegades hi ha coses que queden ben enregistrades dins la memòria. Persones, fets o paisatges que no se'n volen anar i, per això, es fan presents. Apareixen un moment, diuen som aquí, i tornen al lloc de sempre. Fa més d'una dècada que, durant la meva primera visita a Iemen, la casualitat em va dur a conèixer Abdul Al Wanab Mohamed Abdela. Amb el seu tot terreny, que a moments duia molta més gent del que és possible imaginar, pujàrem fins a la part més alta del Jebel Sabir, allà a Taïz. La carretera no estava asfaltada i, per fer els pocs quilòmetres de trajecte, costà devers dues hores. Llavors, ja al cim, un paisatge preciós omplia tot l'entorn. Les marjades apareixien als llocs més difícils, així que quasi tota la muntanya era "i és" terreny de cultiu. Des d'aquell dia el Jebel Sabir i Abdul formen part de la meva memòria iemenita.
Mentre jo caminava per aquell lloc fascinant, amb els sembrats verdejant arreu i la ciutat de Taïz a baix de tot, Abdul cercà una casa perquè li deixassin lloc per a preparar-hi un poc de dinar. No fou gens difícil. Ara, tants d'anys després, en recordo perfectament tots els detalls. Després de menjar vingué l'hora de les fulles del qat, l'arbust que infla les galtes alhora que dóna calma o desig, segons com es miri. Tornàrem cap a la ciutat arreplegant molta de la gent que havia pujat amb nosaltres. Ara, fa unes setmanes, he tornat a Iemen. I a Taïz. Una de les coses que tenia previstes era pujar al cim del Jebel Sabir, que està a més de 3.000 metres sobre el nivell de la mar. La difícil carretera d'abans actualment està completament asfaltada i els cotxes van i vénen sense cap casta de problema. Alí, el conductor que havia contractat a Sana'a, s'aturà a mitjan camí On tot estava ple de grups d'amics mastegant qat, ens menjàrem una síndria que havia comprat el dia abans. No estava gaire satisfet del conductor, tampoc de les seves decisions; així que, de nou a la ciutat, me'n vaig anar a Bab el Kabir. Era el lloc on, fa anys, hi havia trobat el bon conductor que em portà fins allà on jo volia. Abdul Al Wanab Mohamed Abdela era a la mesquita, però que ja li dirien que l'estava cercant. Comparegué al cap de poc temps. Entre tanta gent, ell em va reconèixer primer. Una abraçada, memòria viva!
