Vull advertir-vos, benvolguts lectors, que és molt probable que quan tengueu aquest article davant els vostres ulls, jo ja sigui a Madrid, treballant a favor del Govern de Rodríguez Zapatero. Després intentaré explicar la causa d'aquest poc esperat ascens que m'espera, n'estic segur, d'aquí a pocs dies. Però abans, un acudit: un acudit "com no?"valencià. El batlle d'un poble de la Ribera del Xúquer té un fill que ha acabat la carrera de música en l'especialitat de clarinet. El batlle, que té influències a la capital, aconsegueix que la Banda Municipal de València vagi al poble a tocar durant les festes. Organitza un gran concert on el seu fill serà el solista: el clarinet solista. Comença la primera peça del concert i després d'alguns compassos el director dóna entrada al flautí que desafina sense gens de dissimul. Llavors des del públic i tapant els llavis amb la mà algú diu: «Flautí... fill de puta». Consternació i silenci. Torna començar i poc després es repeteix el error i l'expressió rotunda del veí: «Flautí, fill de puta». Consternació i murmuri. Una tercera vegada i... una tercera cagada, i el mateix crit, amagat, però fort: «Flautí, fill de puta». Aturada immediata de tota la banda, uns segons de silenci expectant, el director que amb la batuta colpeja el faristol demanant atenció, es gira i diu amb posat seriós i molt emprenyat: «M'agradaria saber qui collons ha estat el que a eixe fill de puta li ha dit flautí». S'ha acabat l'acudit. Aquest acudit ara ja molt conegut, me'l contà fa molts anys un amic que tenia prou més enginy i gràcia per contar-lo que no jo. Quan me'l contà em féu "què voleu?" molta gràcia. Encara me'n fa i més si record l'accent i el ritme difícil d'imitar del narrador natural de Carlet. Malauradament no puc precisar el lloc exacte on un amic em contà l'acudit. Podria ser a ca nostra o a ca seva, ja que a vegades sopàvem a ca nostra i altres a ca seva. També podria ser al bar de la Facultat de Medicina, on molts de capvespres anàvem a prendre un «cafenet». No vull, però, torbar-me més i per això vos diré ara, ja que aquest amic amb el qual sopava molts de dies, prenia cafè quasi tots i tenia tanta gràcia per a contar acudits, nomia "i nom" Bernat Soria i, com probablement ja sabeu, és des de fa poc dies el nou ministre de Sanitat. Enteneu, ara, per què estic tot lo dia al costat del telèfon i per què vos he dit que molt probablement, quan llegireu aquestes paraules, jo ja seré a Madrid? Veieu com no anava de verbes quan he començat el meu escrit?

Bernat Soria i jo començàrem la nostra carrera científica i política junts. Pel que fa a la política ambdós vàrem ser elegits representants del penenes de Medicina, cosa que encara no m'explic, perquè la Facultat de Medicina no era el lloc més adient perquè dos valencianistes d'esquerres fórem elegits representants de l'estament més nombrós de professors. Fou incomprensible. De llavors ençà les nostres trajectòries foren divergents. Una va evolucionar cap al cel "la seva" i una altra cap al terra, la meva, naturalment. Per comparar les dues carreres basta veure on és ell "al ministeri" i on som jo, que l'única presidència que ostent és la de la Comissió Assessora de Trot Balear, el suplement hípic del Diari de Balears. També ho foren, diferents, les trajectòries científiques. En Bernat, que no tenia un bon Cap de Departament, abandonà València i anà a treballar al Karolinska Institut i jo, que tenia un bon Cap de Departament, el professor López Piñero, em vaig quedar a València. El treball d'en Bernat i el meu no tenien tampoc massa coincidències. Ell era un fisiòleg i bioquímic i jo quelcom així com un historiador de la ciència. Però he de dir que, encara que treballàssim en camps distints, tenguérem alguns interessos intel·lectuals comuns. El més important de tots fou esbrinar què volia dir exactament T. S. Kuhn quan parlava de «revolucions científiques» i «paradigmes». En Bernat ha emprat en algunes conferències i escrits els sabers que va poder sucar de Kuhn i n'ha tret, no cal ni dir-ho, molt més profit que no jo. Vaig estar molt atent al jurament del càrrec i a la presa de possessió d'en Bernat i vaig comprovar que el que deia la tele s'avenia exactament amb el que veien els meus ulls: en Bernat estava «exultante» i no s'aturava de riure. Heu vist, en canvi, algun Conseller de les Balears que rigui quan pren possessió del seu càrrec? Van a fer la feina per la qual tant han sospirat i és com si anassin a un funeral. Vaig obrir dos pams d'orella quan en Bernat va parlar. Amb una planta de President d'una Comissió Fallera "ho dic en el millor sentit de la paraula" digué textualment que la seva intenció era «posar el pacient en el centre de l'atenció sanitària». Molt ben dit, Bernat! Més encara: digué que la seva voluntat era millorar tot el sistema assistencial. Sí senyor: millorar: aquest és el concepte clau. Quan ho vaig sentir, vaig descansar ben tranquil perquè vaig comprendre el perquè jo no havia fet carrera política. Vaig posar-me, també, ben content perquè vaig pensar que quan el meu amic de Carlet em cridi a Madrid "insistec: no pot torbar-se molt" no perdrem gaire temps en discutir els nostres principis mèdics i filosòfics. Per acabar m'agradaria dir-vos que a patir de la setmana qui ve, si em voleu escriure ho podeu fer al Ministeri de Sanitat. El Departament on faré feina és "bé: serà, probablement" el de «Generalitats».