Sembla que els bisbes i altres gremis estan en peu de guerra, i ja no recordo exactament per quin motiu, perquè aquestes crides al combat ideològic es repeteixen i sovintegen amb la constància de les polèmiques inacabables i, tanmateix, eternes, en sentit terrenal, un poc a la manera de les tertúlies entre aliadòfils i germanòfils, per exemple, o partidaris i detractors del mar o la muntanya per passar-hi les vacacions. I aquest és el perill primer de la discussió, perquè sembla també que tot s'ha de reduir a dos punts de vista, i a un punt mitjà on nia irrebatible la veritat, i no sempre és així, més aviat mai.

I per què aquesta disposició bèl·lica? Al capdavall, la condició de ciutadà no és innata ni està genèticament fixada, i per tant s'adquireix, vulguis no vulguis, educant-la i modelant-la, dins d'uns límits força amplis. No era igual el ciutadà cultivat de la polis grega que el desclassat bergant del burg medieval, perquè s'havien format desigualment, ni és igual la condició de ciutadania que es proclama, i practica, en els estats democràtics europeus que la que es desitjava per als nobles japonesos, i així fins a l'infinit de la diversitat social humana, tan atractiva i rica com capaç de generar la iniquitat i la tirania. Hi ha models, de ciutadania, com n'hi ha de conducta privada i de formació moral i intel·lectual, i aquesta fet innegable trasllada la discussió a quins d'aquests models s'han de propagar i quins s'han de reservar per servir de mirall, com més llunyà millor, de la conducta desitjable. Llençar papers en terra, menysprear els deures fiscals, proclamar la desigualtat entre races? Són pràctiques possibles, però no formen part del nostre model, així, a primera vista. Conservar el patrimoni natural i cultural, ser cooperatiu, interessar-se per l'actualitat política i participar-hi? No és estrictament obligatori, però formar part del nostre model. En tot cas, no tenim totes les respostes (com les tenen alguns, establertes des del principi dels temps, en aquest o aquell libre, del qual emana una única interpretació), i per això no tenim més remei que ensenyar, o proposar-nos-ho, alguna mena de mètode perquè cadascú sigui capaç de respondre qüestions similars per si mateix, lliurement i assenyada. Hi ha models, doncs, però l'únic que hauríem de proposar-nos és mostrar-ne l'extensió i l'amplitud, d'aquests models, perquè cadascú hi triï, en el benentès que no tots els models són igualment acceptables. Alguna cosa semblant és el que es proposa aquest invent "millorable, com tots" de l'Educació per a la ciutadania, i alguna cosa semblant és el que s'ha fet sempre, i el que fan contínuament els pares, i els amics, i els mitjans de comunicació, i la publicitat i la tradició, i les esglésies de tota mena, i l'ambient social en general, que ens mimetitza a cada instant i ens suggereix com orientar la nostra conducta.

Que els models, i la seva divulgació, són ideològics? Evidentment! Tot és ideològic, mon amic, siguis qui siguis, i proclamar-ho no afegeix, ni treu, un gram de racionalitat ni de facilitat a la discussió. Ensenyar o no a pensar segons els models de la ciència dura, divulgar o no l'extensió actual de l'esclavatge, capficar-se o no amb la pintura impressionista, esmentar o no els absurds d'antigues o actuals lleis, memoritzar o no la llista de reis gots, dedicar una o dues setmanes, o cap, a propagar les bondats de la Constitució (assenyalant-ne, de passada, o no, els múltiples incompliments) o saludar o no el professor quan entra dins l'aula: tot és ideologia, què hi farem. Fins i tot, també l'absurd (sortosament, del tot impossible, d'altra banda) d'educar els nins i les nines només amb els punts de vista de llurs pares, seria ideologia, i no la més assenyada ni benèfica per a les ments infantils o adolescents. Quina benedicció, que no hi hagi mai un únic canal d'informació, per a cap disc dur humà, d'aquests que en diuen cervells, que tenim dins el crani!

Per què hauria de ser inconvenient, o perillós, que l'estat es proposi formar bons ciutadans, o bons matemàtics, o bons inspectors de treball? Oposar-s'hi no té defensa possible. Que es discuteixi el model, doncs: què és un bon ciutadà, o un bon matemàtic, etc., i que s'eduqui en conseqüència. El meu model, ja que hi som, és que es divulgui bàsicament el model més buit possible, el més lliure, segons el principi que l'ètica és la llei, i no sempre, i que cadascú s'espavili per cercar el seu model. És a dir, que no hem de llençar papers en terra, però que no sempre hem de pagar tots els impostos que se'ns reclamen (sense protestar, si més no), i poc més. Si Sábato proposava que les constitucions fossin substituïdes per la Declaració Universal dels Drets Humans, jo modestament proposo substituir els llibres d'Educació per a la ciutadania per tres o quatre pàgines de Thoreau, i poc més, i com menys es concreti aquest suggeriment, molt millor.

L'enemic, dels enemics de l'Educació per a la ciutadania, no és aquest model concret, o aquell altre. L'enemic és, com ho ha estat sempre, la diversitat. La possibilitat de deixar en mans de cadascú la recerca del model, sense que ningú ens digui, més enllà d'alguns consells de partida, cap a on hem de tirar camí. Ah, què clar ho va veure Voltaire! I què difícil resulta afegir-hi res significatiu!

Josep M. Llauradó, escriptor