nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

La fi del virreinat

Sense frivolitats que valguin, un servidor de vostès s'ha sentit gratificat, alegrat (i no dic feliç, perquè tenc per a mi que la felicitat és altra cosa) per la notícia que amb el canvi de Govern a les nostres Illes, s'acabaran a Menorca dos malsons o, si més no, dues perversions polítiques que han estat presents en la legislatura passada: l'ofec financer i la figura del delegat governatiu.

Un govern que ha sabut endeutar-se fins a límits perillosos en assumptes de rendibilitat social i sostenibilitat tan discutible com el ppla d'autopistes, IB3 o l'òpera de Calatrava... mantenia en canvi una situació d'ofec financer al Consell de Menorca per manca de liquidació de contrets establerts en diferents convenis. Record en aquest sentit les queixes més que justificades del CIM en liquidació de deutes en temes de benestar social, carreteres, etc. El Govern Matas s'excusava dient que de Madrid no arribaven amb puntualitat els diners. Però no era el cas que el Consell hagués de ficar mà als seus propis recursos per avançar despesa que corresponia satisfer des de Palma. Ignor si el Consulat de Mar es botava la lletra de la llei 2/2002 de 3 d'abril, de sistema definitiu de finançament dels consells insulars (que ja és nom!). En canvi, posaria la mà al foc que els tan esmentats principis de suficiència financera, autonomia financera, cooperació i solidaritat quedaven reduïts a flòbies de neu, «que en terra no hi deixen ni aigua ni rel», i que els qui s'havien empescat els convenis, quedaven com diu la sarsuela popular a Ciutadella: «promeses són fruita / que no ha madurat / i si un se la menja / se sol esmussar». I tan esmussats!

I pel que fa a la figura del comissari-delegat, no m'estic referint al Delegat insular de l'Administració de l'Estat, que aquesta figura ara com ara és intocable. Em referesc a una anomalia típicament malaltissa a Menorca. Com que els menorquins havíem optat per un govern de pacte de centreesquerra, cosa que no succeïa a cap altra illa, mentre exercia el Govern balear la dreta del PP, Jaume Matas i els seus van posar en pràctica un no tan nou esport polític, que consistia a fer el pont al Consell Insular. Es nomenaven delegats de diferents àrees del govern, delegacions que requeien en personal del partit que era a l'oposició a Menorca. De forma que els ciutadans menorquins havien de trobar els seus interlocutors autonòmics, no al propi Consell sinó a altres despatxos. Així vam arribar a tenir entre pitos i flautes mitja dotzena o més de «delegats del Govern» que pontejaven (i, si em passen l'expressió, «putejaven») el govern del Consell. Aquí, quan la consellera balear d'Agricultura venia d'inauguracions a l'illa menor (esmentem aquella enèsima electrificació de la zona de tramuntana), no era l'homòloga de Menorca qui l'acompanyava, sinó el seu delegat (conseller del PP a l'oposició). Igual podia succeir amb altres àrees (indústria i comerç, turisme, obres públiques, educació i cultura ...). En aquesta cursa de colzades per sortir a la foto, o per evitar que algú altre hi sortís, hi ha hagut un director general que ha excel·lit com a especialista a fer autèntics jutipiris, fins i tot en festes, inauguracions i actes socials molt diferents del seu àmbit diguem-ne competencial...

És ver que l'Estatut faculta el Govern a establir organismes, serveis i dependències a qualsevol de les Illes. Tanmateix cantava molt la diferència de tracte que rebia Menorca en contrast amb Eivissa pel que fa a nomenaments de comissaris polítics. També és ver que aquest comportament en part depenia de la sensibilitat de la persona del Conseller o Consellera. Certament Jaume Font en aquest sentit va mostrar un tarannà molt més lleial i institucional que les senyores Moner i Cabrer, per contrastar dos noms. El despropòsit va arribar al grau de marginar el Consell de Menorca en la gestió de la Fundació Menorca Turisme que havia creat el Govern balear (no passava igual a Eivissa, on la presidia el mateix president del Consell pitiús, que era del mateix partit de Matas). I quina llàstima que fos una persona tan prestigiosa com Francesc Tutzó qui n'acceptàs a Menorca el nomenament de Matas per presidir-la. Per a alguns analistes polítics, el primer president de la preautonomia dilapidava així un cabdal de prestigi suprapartidista amb un gest que hauria indignat probablement el sector més menorquinista de la UCD.

Aquesta mena de filibusterisme polític va arribar a l'extrem d'instituir la figura d'un delegat-portaveu del Govern a Menorca, amb la funció de desgastar tan pogués les polítiques del govern de Menorca, cosa, insistesc, que no passava a Eivissa i que suposava una greu irresponsabilitat per part de qui perpetrava aquest atemptat a l'esperit i a la lletra de l'Estatut. L'invent no és d'ara. Vull recordar que el Vicepresident Joan Huguet va exercir una pràctica parescuda des de l'oficina de l'edifici del maonès carrer Vassallo (1983-87). Que tot açò és legal, potser sí: no ho discutiré. La legitimitat d'aquest tipus d'accions, ja és una altra cosa.

Amb l'entrada en vigor de la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears, s'estrenarà la Conferència de presidents (art. 74). Els titulars del Govern balear i dels consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera s'hauran de trobar i actuar «d'acord amb els principis de cooperació, col·laboració i lleialtat institucional, com a marc general i permanent de relació, deliberació, participació, formulació de propostes, presa d'acords i intercanvi d'informació (...) en matèries d'interès comú». D'altra banda, convé no oblidar que els Consells podran exercir la funció executiva en matèries de competència autonòmica, com ara la sanitat i l'ensenyament. En conseqüència, les figures dels «delegats territorials» haurien de deixar de ser alter ego del Conseller balear per passar, si no a subordinar-se, sí almanco a relacionar-se estretament amb els respectius consells insulars, els quals, ara sí sense ambages, passen a ser considerats com a òrgans institucionals de la comunitat autònoma al costat del Parlament, del Govern i del president del Govern (art. 39), i perquè l'art. 61 fa dels consells insulars «les institucions de govern de cadascuna de les illes i exerceixen el govern, l'administració i la representació» de cadascuna d'elles respectivament.

Per tot açò em congratula sentir a dir, a la presidenta Joana Barceló, que «el creixement del govern del Consell de Menorca coincidirà amb la desaparició dels delegats del Govern balear creats durant l'anterior mandat. S'acabarà el doble Govern, amb unes persones que només propiciaven la provocació i la crispació. ( ...) Aquesta etapa ha canviat, optam per les sinèrgies i l'austeritat». Tant de bo que així sia, perquè la política menorquina ha experimentat durant aquests quatre anys passats una sensació semblant a la d'aquelles colònies a on la metròpoli enviava un virrei. Aquesta figura obsoleta no ha de poder tenir lloc en un sistema d'autonomies, que exigeix lleialtat institucional i respecte escrupolosament democràtic a la voluntat de cada poble.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.