Sense frivolitats que valguin, un servidor de vostès s'ha sentit
gratificat, alegrat (i no dic feliç, perquè tenc per a mi que la
felicitat és altra cosa) per la notícia que amb el canvi de Govern
a les nostres Illes, s'acabaran a Menorca dos malsons o, si més no,
dues perversions polítiques que han estat presents en la
legislatura passada: l'ofec financer i la figura del delegat
governatiu.
Un govern que ha sabut endeutar-se fins a límits perillosos en
assumptes de rendibilitat social i sostenibilitat tan discutible
com el ppla d'autopistes, IB3 o l'òpera de Calatrava... mantenia en
canvi una situació d'ofec financer al Consell de Menorca per manca
de liquidació de contrets establerts en diferents convenis. Record
en aquest sentit les queixes més que justificades del CIM en
liquidació de deutes en temes de benestar social, carreteres, etc.
El Govern Matas s'excusava dient que de Madrid no arribaven amb
puntualitat els diners. Però no era el cas que el Consell hagués de
ficar mà als seus propis recursos per avançar despesa que
corresponia satisfer des de Palma. Ignor si el Consulat de Mar es
botava la lletra de la llei 2/2002 de 3 d'abril, de sistema
definitiu de finançament dels consells insulars (que ja és nom!).
En canvi, posaria la mà al foc que els tan esmentats principis de
suficiència financera, autonomia financera, cooperació i
solidaritat quedaven reduïts a flòbies de neu, «que en terra no hi
deixen ni aigua ni rel», i que els qui s'havien empescat els
convenis, quedaven com diu la sarsuela popular a Ciutadella:
«promeses són fruita / que no ha madurat / i si un se la menja / se
sol esmussar». I tan esmussats!
I pel que fa a la figura del comissari-delegat, no m'estic
referint al Delegat insular de l'Administració de l'Estat, que
aquesta figura ara com ara és intocable. Em referesc a una anomalia
típicament malaltissa a Menorca. Com que els menorquins havíem
optat per un govern de pacte de centreesquerra, cosa que no succeïa
a cap altra illa, mentre exercia el Govern balear la dreta del PP,
Jaume Matas i els seus van posar en pràctica un no tan nou esport
polític, que consistia a fer el pont al Consell Insular. Es
nomenaven delegats de diferents àrees del govern, delegacions que
requeien en personal del partit que era a l'oposició a Menorca. De
forma que els ciutadans menorquins havien de trobar els seus
interlocutors autonòmics, no al propi Consell sinó a altres
despatxos. Així vam arribar a tenir entre pitos i flautes mitja
dotzena o més de «delegats del Govern» que pontejaven (i, si em
passen l'expressió, «putejaven») el govern del Consell. Aquí, quan
la consellera balear d'Agricultura venia d'inauguracions a l'illa
menor (esmentem aquella enèsima electrificació de la zona de
tramuntana), no era l'homòloga de Menorca qui l'acompanyava, sinó
el seu delegat (conseller del PP a l'oposició). Igual podia succeir
amb altres àrees (indústria i comerç, turisme, obres públiques,
educació i cultura ...). En aquesta cursa de colzades per sortir a
la foto, o per evitar que algú altre hi sortís, hi ha hagut un
director general que ha excel·lit com a especialista a fer
autèntics jutipiris, fins i tot en festes, inauguracions i actes
socials molt diferents del seu àmbit diguem-ne competencial...
És ver que l'Estatut faculta el Govern a establir organismes,
serveis i dependències a qualsevol de les Illes. Tanmateix cantava
molt la diferència de tracte que rebia Menorca en contrast amb
Eivissa pel que fa a nomenaments de comissaris polítics. També és
ver que aquest comportament en part depenia de la sensibilitat de
la persona del Conseller o Consellera. Certament Jaume Font en
aquest sentit va mostrar un tarannà molt més lleial i institucional
que les senyores Moner i Cabrer, per contrastar dos noms. El
despropòsit va arribar al grau de marginar el Consell de Menorca en
la gestió de la Fundació Menorca Turisme que havia creat el Govern
balear (no passava igual a Eivissa, on la presidia el mateix
president del Consell pitiús, que era del mateix partit de Matas).
I quina llàstima que fos una persona tan prestigiosa com Francesc
Tutzó qui n'acceptàs a Menorca el nomenament de Matas per
presidir-la. Per a alguns analistes polítics, el primer president
de la preautonomia dilapidava així un cabdal de prestigi
suprapartidista amb un gest que hauria indignat probablement el
sector més menorquinista de la UCD.
Aquesta mena de filibusterisme polític va arribar a l'extrem
d'instituir la figura d'un delegat-portaveu del Govern a Menorca,
amb la funció de desgastar tan pogués les polítiques del govern de
Menorca, cosa, insistesc, que no passava a Eivissa i que suposava
una greu irresponsabilitat per part de qui perpetrava aquest
atemptat a l'esperit i a la lletra de l'Estatut. L'invent no és
d'ara. Vull recordar que el Vicepresident Joan Huguet va exercir
una pràctica parescuda des de l'oficina de l'edifici del maonès
carrer Vassallo (1983-87). Que tot açò és legal, potser sí: no ho
discutiré. La legitimitat d'aquest tipus d'accions, ja és una altra
cosa.
Amb l'entrada en vigor de la Llei orgànica 1/2007, de 28 de
febrer, de reforma de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears,
s'estrenarà la Conferència de presidents (art. 74). Els titulars
del Govern balear i dels consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i
Formentera s'hauran de trobar i actuar «d'acord amb els principis
de cooperació, col·laboració i lleialtat institucional, com a marc
general i permanent de relació, deliberació, participació,
formulació de propostes, presa d'acords i intercanvi d'informació
(...) en matèries d'interès comú». D'altra banda, convé no oblidar
que els Consells podran exercir la funció executiva en matèries de
competència autonòmica, com ara la sanitat i l'ensenyament. En
conseqüència, les figures dels «delegats territorials» haurien de
deixar de ser alter ego del Conseller balear per passar, si no a
subordinar-se, sí almanco a relacionar-se estretament amb els
respectius consells insulars, els quals, ara sí sense ambages,
passen a ser considerats com a òrgans institucionals de la
comunitat autònoma al costat del Parlament, del Govern i del
president del Govern (art. 39), i perquè l'art. 61 fa dels consells
insulars «les institucions de govern de cadascuna de les illes i
exerceixen el govern, l'administració i la representació» de
cadascuna d'elles respectivament.
Per tot açò em congratula sentir a dir, a la presidenta Joana
Barceló, que «el creixement del govern del Consell de Menorca
coincidirà amb la desaparició dels delegats del Govern balear
creats durant l'anterior mandat. S'acabarà el doble Govern, amb
unes persones que només propiciaven la provocació i la crispació. (
...) Aquesta etapa ha canviat, optam per les sinèrgies i
l'austeritat». Tant de bo que així sia, perquè la política
menorquina ha experimentat durant aquests quatre anys passats una
sensació semblant a la d'aquelles colònies a on la metròpoli
enviava un virrei. Aquesta figura obsoleta no ha de poder tenir
lloc en un sistema d'autonomies, que exigeix lleialtat
institucional i respecte escrupolosament democràtic a la voluntat
de cada poble.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.