La desvergonya sovint resulta molt eficient com a transmissora de claredat. En totes les arts, la transgressió, germana de llet de la desvergonya, acompanya aquests grans moments en què el poeta, el pintor, el músic o l'actor irradien una llum que amplia el nostre lloc en el món. Però en la política del que en deim occident hi ha qüestions que exclouen habitualment aquest plus de llum que pot aportar la desvergonya. Una d'aquestes qüestions té a veure amb les raons per les quals els països rics són més o menys tolerants amb la immigració i més o menys deshumans amb el tracte que s'ha de donar a l'immigrant. Ara, Nicolas Sarkozy, que està disposat a rapinyar electors tant als socialistes com als feixistes de Le Pen, ha esbossat una normativa desvergonyida, clara i cruel. S'hi contempla la supressió del reagrupament familiar, com a forma d'alliberar els serveis socials de la càrrega d'haver d'atendre les necessitats dels fills i les dones dels treballadors immigrants. La proposta posa el pèls de punta. Se suposa que rebrà una contestació contundent per part de les persones de consciència.

I, no obstant, Sarkozy no ha fet més que posar en clar una situació enterbolida per la beateria política. Sobre la immigració hem arribat a elaborar tantes falsedats de bon cor, que hem perdut totes les referències de la realitat. La voluntat de convèncer amplis sectors socials dels beneficis econòmics i socials de la immigració ens ha duit a enganyar-nos tots plegats. Els idealistes, deia Villalonga, sempre acaben mentint. És una mica el cas de la correcció política teixida entorn de la immigració. Els problemes que ens causa la massa d'immigrants són d'unes dimensions titàniques, són una font de molèsties per a la societat receptora, les diferències culturals i d'urbanitat creen tensions amb les classes mitjanes i més avall, precisament les que no es beneficien de la presència d'immigrants. Des de les bandes juvenils llatines fins a les màfies, la criminalitat ha augmentat significativament. La inseguretat o la simple incomoditat i l'incivisme han ocupat territoris que ja n'eren lliures. Molts d'aquests problemes es resoldrien aplicant la normativa que Sarkozy ha estat esbossant. Què feim, idò?

Hi ha un malentès de principi, un pecat original que ens dificulta la comprensió dels fets i la seva assumpció. Si continuam elaborant coartades per a acceptar la immigració, continuarem movent-nos en una irrealitat que prest o tard s'esmicolarà i ens esclatarà a les mans. Per què no parlam clar i deim, els que així ho pensam i ho sentim, que les raons per a ser receptors de corrents migratoris s'alimenten en primer lloc de la solidaritat, d'una visió humanista de la vida, d'una creença certa en coses tan passades de moda com la fraternitat universal? Si aquesta és la qüestió, posem-la en titulars, no la dissimulem en un entramat de números que, tanmateix, no podrem fer quadrar mai. Si arribàvem a mirar les coses cara a cara de bon principi, no tendríem tantes dificultats per regular la immigració i encabir els immigrants entre nosaltres: perquè la solidaritat no és possible amb el descontrol i el caos, requereix per a desenvolupar-se un escenari de concòrdia i de confiança, també de racionalitat i prudència. Les fórmules híbrides amb què hem funcionat fins ara creen recels, suspicàcies, enverinen la ignorància. Sarkozy, lamentablement, ha optat per fer quadrar els números a la brava. És possible que li surti malament.