algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
13°

Cultura, populisme, elitisme

Si la participació directa de la gent en els grans afers de la cultura es concreta en l'elecció, via missatge de mòbil, de les noves set meravelles del món, no ens ha d'estranyar que algú caigui en la temptació de la presa de decisions per vies autoritàries. No es tracta de contestar el resultat de la consulta, que s'ho facin. Si la gent opina que l'expressió planetària suprema del kitsch, ço és el sagrat cor de Rio de Janeiro, mereix ser considerat una meravella en comptes d'aconsellar-ne el desmuntatge, haurem de prendre totes les precaucions del món a l'hora de tenir en compte les opinions massificades.

Res, deixem estar les set noves meravelles, les grans celebracions i les grans decepcions consegüents. Però servidor crec que aquesta consulta, amb el senyor Mayor Zaragoza oficiant de pontífex meravellesc, ha estat una apoteosi de la demagògia de la democratitis aguda que patim en aquest costat del paradís. Si la democràcia aplicada a les coses generals continua sent el pitjor sistema polític amb l'excepció de tota la resta "i cada dia més pitjor, amb perdó de l'expressió", aplicada a les coses que requereixen una mica de formació, uns coneixements inexcusables, és la fórmula segura per al desbarat, l'hecatombe o el ridícul. La democràcia encara té molt de camí a fer ens els paisos democràtics, encara li queda molt de territori per afemar, molts de racons on dur la llum: moltes tasques abans de frivolitzar-se i debilitar-se en consultes sobre qüestions que haurien de ser tractades amb respecte. A més, la tendència obsessiva a sotmetre-ho tot a la idea de la competició acabarà per banalitzar totes les coses. És una forma de fer-ho encaixar tot en els motlles de l'espectacle. La cultura ja hi ha estat duita, en nom de la seva popularització. El dia que la gent dictamini la superioritat de Pérez Reverte sobre Proust o Kafka, què farem? Milions de persones no es poden equivocar. Milions de persones desactivarien amb molt de gust elements fonamentals de la història de l'art.

El contrari mena indefectiblement a un elitisme parasitari dels pressuposts de les institucions? La realitat ens indica que el perill que això succeeixi és ben real. Perquè ni aquest elitisme parasitari ni el populisme denigrant arribin a repartir-se el pastís, són necessàries unes polítiques culturals potents, decidides..., però especialment capacitades per afinar el to, de manera que les coses es facin tenint en compte la seva capacitat de sedimentació. La qüestió és ni arrossegar-se ni perdre contacte amb la realitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.