nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

En direcció prohibida

Sobre els secrets de dins
Si les persones podem anar vivint més o menys tranquil·lament és, sobretot, gràcies a la nostra immensa i monstruosa ignorància. Ignorància principalment de no poder saber ni endevinar què pensen realment de nosaltres aquells que ens envolten, aquells que amb les seves vides formen part de les nostres. Els matrimonis feliços que han durat moltíssims anys i han resistit les temptacions del tedi i del rancor són feliços, no gràcies a una lleialtat absoluta, constant i indestructible, sinó gràcies a la destresa moral i emocional que han tingut els cònjuges respectius per gestionar els petits enganys i les mínimes deslleialtats (i no cal que necessàriament siguin infidelitats sentimentals) amb què, de tant en tant, han anat esquitxant el seu matrimoni. De la mateixa manera, les amistats duradores, compromeses i perseverants són exemplars perquè aquells que les forjaren i en participen han estat capaços d'assumir i de resoldre certes ofenses que al llarg dels anys han anat rebent de l'altre, o inclús algunes grans traïcions que, en el moment de patir-les, havien de ser imperdonables però que, per la insistència de misericòrdia de l'altre o pel seu penediment sincer, finalment es perdonaren.

En una de les seves novel·les més esplendoroses i temibles, Corazón tan blanco, Javier Marías reflexiona, pertorbadament, clínicament, sobre els perills de saber, d'escoltar i d'entendre: la responsabilitat i els riscos que comporta, la possibilitat de ser ferit pel coneixement que s'adquireix, per la informació que ens transmeten unes paraules que potser per casualitat (un atzar verinós) ens han caigut dins l'orella. En un dels passatges decisius de l'obra, el narrador se sorprèn que hi hagi gent que avui encara se sorprengui en descobrir que és víctima d'un engany, en comprendre, per exemple, que aquella persona amb qui havia confiat plenament i que havia tractat durant tant de temps, realment no és com es pensava. I conclou, el narrador, que aquesta sorpresa, o aquesta perplexitat dolguda, és una reacció absurda, perquè la nostra condició natural és viure sempre —permanentment— enganyats.

I és cert, ho ignorem quasi tot de tot: la precarietat que ens constitueix, les falsedats que ens envolten, les ambigüitats que no interpretem com toca, les amenaces que ens assetgen, les malvestats que ens esperen... I gràcies a una ignorància tan massissa i tan perfecta podem anar lleugers i, per què no? (per què no!), podem ser feliços. No hi ha res més tenebrosament naïf que aquelles persones que pretenen anar pel món exigint i oferint una sinceritat unànime i sense matisos, aquelles persones que, per ideologia o convicció, renuncien a la hipocresia a favor d'una concepció —errònia, fanàtica, inquisitorial— de la veritat i l'autenticitat.
Sobretot, perquè tothom amb un mínim d'experiència i de lucidesa sap que, tant l'autenticitat com la veritat, poden ser sovint una mentida intensa, o un engany persuasiu i esplendorós.

Sobre els secrets de fora
M'ha fet pensar en tot això —meandres...— la lectura d'un llibre que en principi no hi té res a veure però que, des d'una altra perspectiva, reflexiona justament sobre els mateixos temes: els secrets que som, els riscos d'entendre, l'aprensió de no saber i l'horror i la responsabilitat exigent de saber massa... El llibre, un assaig històric amb afany divulgatiu, es titula Mossad. La historia secreta, el seu autor és el periodista nord-americà Gordon Thomas i, tal com indica el títol, és el relat, minuciós i benaventuradament novel·lesc, de la història dels serveis secrets israelians, creats l'any 1951 per protegir el llavors tot just fundat Estat hebreu. Sobreviure essent jueu és defensar-se fins a la mort—, repetia sempre Meir Amit, un dels directors més prestigiosos en tota la història del Mossad. I probablement perquè, des dels seus inicis, aquells que n'anaven formant part varen tenir sempre present aquesta màxima, els serveis secrets israelians foren els responsables d'algunes de les operacions més crues, eficaces i espectaculars que hi va haver en el submón —tèrboles bambolines— de l'espionatge mundial durant el segle XX. No són bromes, sobretot si tenim en compte que, entre la competència, hi havia la sofisticada CIA nord-americana, el dur KGB soviètic i el bondià MI6 britànic, serveis secrets d'unes superpotències mundials que ho eren tant per poder polític i econòmic com per demografia.

La qüestió és que el llibre de Thomas relata alguns esdeveniments que, al lector profà, no poden sinó augmentar-li la sensació que el món funciona a pesar del fet que ell es pugui pensar que sap. No és que jo sigui gaire partidari de les interpretacions conspiratives i paranoiques de la realitat, però és evident que, de la mateixa manera que no sempre hi ha una reunió secreta i una ruda i experta mà negra darrere dels successos més inversemblants i més inopinats, de vegades sí que —la reunió en una sala en penombra, la mà culpable, el secret ben guardat i la desinformació general deliberada— existeixen.

Algunes de les anècdotes més impactants que relata Thomas, sobretot ho són perquè contradiuen coneixements sòlidament assentats. Per exemple, les desavinences entre la CIA i el Mossad, que entre d'altres coses no va avisar el Govern americà quan un grup d'integristes islàmics varen atemptar, l'any 1983, contra les forces armades americanes que hi havia instal·lades a Beirut. O, també, les persecucions i les massacres massives i subtils que hi va haver al continent africà durant els anys setanta entre els agents del KGB i els agents dels serveis secrets xinesos, els quals foren instigats des de l'ombra per agents del Mossad. O el científic canadenc que, a finals dels vuitanta, fou assassinat amb quatre trets al cap perquè estava disposat a fabricar armament nuclear per a Saddam Hussein. O, també, que l'atemptat fallit contra el Papa Joan Pau II havia estat planificat des de Teheran pel règim de Jhomeini, i que gràcies a què el Mossad en va informar al Vaticà per ajudar-lo en les seves investigacions posteriors, el Papa va passar de ser comprensiu amb l'islamisme a donar un suport explícit a Israel.

De totes maneres, el més impactant i pertorbador d'un llibre d'aquestes característiques és el relat de les vides d'aquelles persones que, per mala sort i sense ni tan sols intuir-ho, varen acabar participant dels moviments malalts del món de l'espionatge, i que foren traïts o utilitzats o enganyats sense escrúpols per aquells en qui tant confiaven i a qui tant estimaven, però que per la seva banda no els podien correspondre perquè un espia solament s'explica per l'èxit de la seva missió, a les ordres dels seus superiors, i al seu país. Víctimes innocents que, amb el seu mal fat, confirmen la veritat d'aquella frase amb què sempre cloïa els seus informes un brillant estratega israelià: l'espionatge és un continu aprenentatge de les debilitats humanes. L'espionatge, doncs, exactament igual que la vida...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.