ETA i el PP

En l'estratègia de tota organització terrorista, sigui banda infame d'assassins o patriòtic front d'alliberament nacional â"molt sovint, qüestió de nomsâ", les repercussions socials assolides a través de tot l'aparell mediàtic figuren amb signes d'or a la columna de l'haver. Tot allò que contribueixi a ampliar l'eco de la seva existència en general i de les seves accions concretes en particular, engreixa el seu patrimoni polític. Una de les qüestions que, en anys encara no molt llunyans, s'han plantejat reiteradament en relació a la deontologia de la informació és, precisament, com informar de les activitats terroristes sense afavorir els objectius d'aquestes organitzacions armades donant-los una publicitat més enllà del que la informació estricta demana. En aquest debat hi han estat tots, periodistes, empresaris periodístics, polítics i funcionaris, i, com passava sempre entorn del terrorisme, existia una unitat notable en els objectius finals, però també a la curta. És clar que difícilment algú hauria arribat a imaginar, aleshores, que el terrorisme a Espanya esdevindria penyora electoralista, manejada sense miraments pel partit que s'autoproclama el gran enemic d'ETA, entengui's, naturalment, el PP, aquesta formació de la qual fan part des d'Aznar i Rajoy fins al darrer militant o regidor de poble: passant, naturalment, per figures de delicadesa política tan acreditada com Zaplana, Acebes, Martínez Pujalte, Arias Cañete o Vidal Quadras. No parlem ara d'alguns exemplars que campen per aquesta comunitat. Jugar amb ETA és jugar amb foc, amb explosius. El terrorisme és un material altament perillós, que només es pot tocar, ni que sigui verbalment, amb valentia i precaució, amb talent i cautela. Amb intel·ligència i sensibilitat.