nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
10°

L'economista candorós

En primer lloc, una felicitació al meu amic i company Carles Manera: enhorabona per l'excepcional ocasió de dur el timó de la principal àrea del nou govern.

En segon lloc, una disculpa. Vaig escriure, dissabte passat, que «feia embustes» en el seu article del 27 de juny i no crec que entengués l'ús que feim a Felanitx d'aquesta expressió, equivalent a «fer trampes en el joc», cosa que pot ser considerada greu, però també pot passar per una simple polissonada. La meva intenció no era, ni de molt, tan ofensiva com va considerar el company catedràtic.

En tercer lloc, vull aclarir que el meu interès, en aquest diari, no és mai polemitzar científicament (per a això ja hi ha els congressos i les revistes especialitzades), sinó fer entenedores algunes qüestions bàsiques a la majoria de la gent que em vulgui dedicar uns minuts d'atenció. I és amb aquesta idea que vaig expressar que hi ha una identificació entre la inversió pública (necessària, punt 6 de Manera) i el creixement del PIB (punt 1): la despesa pública és, i així ho explicam a classe tant el professor Manera com jo, el principal instrument que té l'Estat per practicar una política econòmica expansiva, per fer créixer la demanda agregada, és a dir, elPIB. En l'article del Conseller aquesta relació no s'establia, ans al contrari, l'efecte era al primer punt i la causa en el darrer. I, sense sortir d'aquest raonament, també trob que pot induir a error la seva distinció entre inversions faraòniques (supòs que no es devia referir al ben socialista aeroport de Palma, ni a la presó que ens volien encolomar) i altres de més adequades a les nostres dimensions geogràfiques: per al nostre cas, tenen efectes idèntics. Tant a una autopista, com en un desdoblament, com en una carreterona, hi ha d'haver mallorquins, senegalesos o marroquins que escampin l'asfalt. Aquest personal, quan cobra el salari, sol tenir el vici de comprar-se televisors, pròtesis dentals o gelats de Sóller, cosa que fa anar bons els venedors d'electrodomèstics, els dentistes i els fabricants de gelats. Aquests, alhora, contractaran més personal que també tendrà el vici de gastar la mensualitat, etcètera, etcètera. És allò que els economistes anomemam multiplicador de la despesa pública, que fa que tant una autopista com un bloc d'habitages socials siguin com una pedrada dins un safareig, que fa ones i més ones expansives. Tan poc important és com gasti l'Estat els seus doblers que, històricament, la crisi del 29 es va solucionar fent clots d'ametller i tornant-los a tapar sense sembrar-hi res. Bé, no va ser exactament així, però gairebé: el món sortí de la crisi, durant la segona Guerra mundial, fabricant avions de combat destinats a ser destruïts en poques hores, vegeu quina collonada.

En realitat, no era tampoc d'això que volia escriure avui, perquè, si no és per malentesos, el Conseller i jo hem d'estar d'acord. En canvi, hi ha aspectes del seu segon article («L'economista amagat», del 4 de juliol) on sí que m'agradaria dir la meva. I no són estrictament d'Economia, terreny on la seva superioritat és indiscutible. Em referesc a la manca d'inversió pública, de capital social, admesa per tothom i demostrable amb criteris objectius. I també als serveis transferits amb dotacions insuficients. Aquest és el principal problema del nostre país. L'eficiència i la correcta selecció de les inversions serien una bona cosa si no tinguéssim dèficits tan accentuats de capital social: és com si a un nin que no té res per menjar i es mor de fam els metges li aconsellassin més ferro i no tantes vitamines: el plat al raset, és allò que li convé, i després ja parlarem de dietes saludables! És per això que em desagraden les crítiques radicals que fa el PSOE a la gestió del PP: seria correcte criticar el model de carreteres del PP si el PSOE n'hagués fet alguna (el seu model era no fer res, sentenciaren amb raó els populars al principi de la legislatura). I, sobretot, no m'ha agradat el laconisme del Conseller a l'hora de pronunciar-se sobre el problema principal: «Cal reclamar les partides necessàries perquè les institucions illenques puguin proporcionar serveis escaients a la ciutadania». Home!, amb aquest punt al programa l'èxit és segur. ¿I què es pensa, el Conseller, que feren des de n'Alexandre Forcades fins al mateix Matas, passant per Cristòfol Soler o Joan Mesquida? La mateixa Aina Salom, per pròpia experiència, ens pot explicar com les gasten pels Ministeris quan els vas amb això de «reclamar partides». Tanta esgrima intel·lectual per als detalls i tan poca munició fina per aclarir com li penjaràs el cascavell al gat de Madrid és, amic Manera, amagar l'ou, si no li vols dir fer embustes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.