Dimarts de matí feia una calor humida, enganxosa. Era al pinar de Bellver. Vaig reparar en un xiclet aferrat en el tronc d'un pi que uns dits hàbils havien aplanat fins a fer-lo adquirir la forma d'un cor. Dilluns havia parlat llargament amb Gabriel Juan, un filòleg que acaba de publicar un llibre sobre el costumisme. Els costumistes pretenien recrear les escenes quotidianes; però, en realitat, maldaven per encabir Mallorca dins una peixera. En part, ho aconseguiren. Hi ha una Mallorca envoltada d'aigües mortes. Quan Rusiñol va decidir que aquesta terra era l'illa de la calma, ja érem dins la peixera. Mallorca és una terra, en molts d'aspectes, dissortada. Tornem al segle XIX. El costumisme és ideològicament maurista. I s'alimenta de les fòbies clericals contra tot allò que representa la modernitat i el relaxament dels costums. De Bellver vaig anar a casa, per escoltar el discurs d'investidura de Francesc Antich a través d'IB3. Va ésser correcte, però sense enamorar ni convèncer. Ha substituït, Antich, els nervis d'altre temps per una cautela que deixa indiferent. Vull dir que no va aconseguir transmetre sensació de convicció. L'esquerra, quan governa, se sent a casa externa. I Antich, més que ningú. És al Parlament, però el cor li tira cap a Algaida. En realitat, tots som a una peixera. I de passada aprofito per a dir que Antich se sent molt més còmode sense papers, improvisant. És més càlid, punyent, irònic. Sap fer arribar el seu missatge als que l'escolten. Convindria que els assessors n'estudiessin les causes, ara que la legislatura tot just acaba de començar i els mals de comunicació tenen remei. Bé. He iniciat la lectura d'una novel·la en castellà que m'enlluerna. Nocilla Dream, del gallec Agustín Fernández Mallo. Els espanyols diuen que és espanyol, com els francesos afirmen que Aristides Maillol és francès. Què hi farem! No us recomano el llibre de Fernández Mallo, perquè únicament som a la pàgina setanta-sis i en té més de dues-centes. Ben igual (cosa que no desitjo) la qualitat baixa i el deixo a una prestatgeria abans d'acabar-lo. Ho vaig fer amb l'Art de viure, de Goliarda Sapienza. Un centenar de pàgines meravelloses i, de sobte, paf!, tot l'encanteri se'n va en orris. Torno als costumistes. Bartomeu Singala encetava un poema parlant de les dones de la manera següent: «Qui és qui guanya es jornal?/ Qui és que duu es pa a sa casa?/ Qui duu es calçons? Qui fa vasa?/ Qui és en tot es més formal?». Si fa no fa, Singala publicava aquests versos el temps que Magdalena Bonet convocava, a Palma, el Congrés Femení Nacional. Li vaig demanar a Gabriel Juan per les inquietuds de les escriptores de l'època. Em va respondre que únicament escrivien sobre la bellesa del paisatge o de la dona en funció del seu paper de mare. Curiosament, coneixem la Mallorca de Manuela de los Herreros i no la de Magdalena Bonet. Quan interpretem la història quotidiana i sentimental ens refiem massa de les fons literàries. I en paguem les conseqüències, atès que únicament visualitzem la Mallorca de la peixera. Tanmateix, n'hi ha una altra, de Mallorca, fora de l'espai tancat, infinitament més engrescadora. Se'n va adonar Miquel dels Sants Oliver, a L'hostal de la Bolla â"una obra injustament arraconadaâ", i Joan Rosselló de Son Fortesa en algunes narracions. Tot el material que anomeno, però, va ésser escrit a les acaballes del costumisme. Del moviment literari, és clar. El perfum ideològic no va morir. L'Escola Mallorquina en seria el relleu, del costumisme. Representava unes altres aspiracions estètiques. Però s'haurien d'analitzar amb més cura les ideològiques. La literatura catalana feta a Mallorca s'ha estudiat, sovint, aïllada del seu context social. Això no obstant, s'ha emprat la literatura per a entendre'l. I el resultat de tot plegat és una mentida. O una visió parcialíssima de la realitat. L'escriptor mallorquí, en general, quan vol mirar més enllà es mira en Villalonga. Del costumisme a la cita de Frankfurt hi ha un mateix fil conductor que travessa tot el segle XX, s'aprima, però no es trenca. Mallorca no és a la Mediterrània, és a una peixera. Passo novament per davant el pi amb el xiclet aferrat al tronc, i ara és ple de formigues. I tornant al discurs d'Antich. El sentit comú és allò que no ens commou. Li ho han fet creure, i no és cert.
Llorenç Capellà, escriptor
