algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

L'economista amagat (Quatre subtesis per al professor Joan Mir)

Sense anomenar-me directament, però amb referències més que directes, el professor Joan Mir, a la seva col·laboració del dissabte en aquestes mateixes planes, criticà el meu article del dimecres de la passada setmana tot argüint contradiccions en el meu argumentari expositiu i, sobretot "i això és el que motiva la meva resposta", qualificant d' «embustes» (sic) les meves paraules en relació al plantejament econòmic que defens. Li agraesc els comentaris, que provenen d'un economista acadèmic que és, endemés, company del meu departament universitari. Comprendrà que accepti de bon grat les seves discrepàncies "molt benvingudes si alimenten un debat sobre l'economia balear", però que igualment dissenteixi dels «embustes» que m'adjudica. Per això, res no pot ser més gratificant per a un crític que torturar les paraules, isolar-les i donar-los el gir que pentura interessa per avalar el comentari negatiu. Si es fa amb aquestes armes, s'erra el tret, encara que es pugui arribar a fer un estropici. Crec que és el que fa la mala punteria del professor Mir amb la seva entrega, en la qual no s'acaba d'entendre com pot arribar a les conclusions que exposa, si ha llegit de forma més acurada l'article objecte de discussió. Ha deixat de costat l'esgrima intel·lectual per caure de quatre grapes en una trabucada sense fina munició. Anem a pams.

1. Amb l'actual model de creixement, on el pes de la construcció és força important, afirm i ho retirer que créixer a taxes superiors al 3% "per posar una fita que els economistes considerem com a prou acceptable en economies madures i ja desenvolupades" significaria carregar de més llenya la caldera d'un sector que es troba ja força escalfat. Parlar de construcció amb la pauta de creixement vigent "i Mir imagín que ha de saber a què ens referim, per la qual cosa em resulten més estranyes les seves acotacions" significa, sobretot, esperonar infrastructures de gran dimensió i agressivitat per al territori insular i, de retruc, estimular de manera notòria la generació de noves urbanitzacions que serveixen de veritable «cosit» urbà del nostre territori. Els exemples al respecte són nombrosos a la nostra recent història econòmica. Però si endemés el professor Mir recorda les propostes electorals del PP esbrinarà amb major precisió a què ens referim.

2. Ara bé, tot això no té res a veure amb una inversió pública que es pot canalitzar, sense embuts, envers àrees força més rellevants des de la perspectiva economicosocial en aquests moments (sense traure que les infrastructures més sorolloses són, al seu torn, crucials, però fetes tenint en compte l'entorn limitat i fràgil d'unes illes): xarxes de transport públic, escoles, hospitals o vivendes de protecció oficial, per posar a un platet de la balança tot allò que, encara, pot fer «soroll»; mentre que, a l'altra part, les assignacions a noves tecnologies, recerca i desenvolupament o polítiques educatives i socials constitueixen, també, elements cabdals que tenen en el sector públic un protagonista medul·lar. Estam parlant, al seu torn, de dues derivades gens negligibles: el lideratge del sector públic, que esdevé determinant per acarar projectes estratègics (R+D+i, esponjaments a zones turístiques degradades, rehabilitacions, polítiques de caire social i ambiental, etc.); i la no criminalització de l'endeutament com a fórmula de finançament. Es tracta, en suma, de treballar amb l'«economia de les petites coses» (en paraules de Tim Harford), en contrast amb la de les «grans realitzacions» que tant sedueixen alguns economistes.

3. El que sí resulta reprovable és nodrir fins a nivells forassenyats el deute de la nostra comunitat per tirar endavant inversions que podien ser negociades amb els Ministeris "recordi's el famós conveni de carreteres" i que, en molts casos "com és ara la construcció del nou hospital de referència o les autopistes eivissenques" poden portar aparellades situacions més que espúries en els processos de contractació. Parlam d'eficàcia i d'eficiència, conceptes seminals en economia. No hi ha contradicció en apostar per la presència de l'activitat pública en àrees inversores peremptòries per a la comunitat autònoma "sempre tenint ben present, com he defensat de forma invariable, el tamany territorial" i la necessitat de generar endeutaments «controlables»; amb la crítica envers una política de deute disparatada que, endemés, manté en el pressupost de la CAIB partides d'ingressos no efectius "perquè, entre d'altres coses, no hi ha hagut processos negociats" que, al seu torn, generen despeses que, per tant, engreixen el deute sense contrapartides tangibles a les entrades. Són aquests vectors els que resulten punibles. En economia, el gestor ha de tractar de quadrar els comptes pensant, emperò, que en el futur altres gestors hauran de treballar amb les herències financeres que es deixin. Això és un principi de responsabilitat que no es pot perdre de vista i que, al meu parer, no s'ha tengut en compte en l'administració pressupostària dels darrers quatre anys.

4. Però endemés hi ha un altre factor capital, que s'ha d'incorporar: la visió i el plantejament concret d'una estratègia que suposi incrementar els ingressos de la hisenda autonòmica, a hores d'ara, per la via de la negociació directa amb el govern espanyol, si no es canvia el sistema de finançament actual. I tenir ben pensades les passes a donar, en els propers mesos, per tal de disposar de majors recursos quan es replantegi dit sistema de finançament. Un tema que significa pensar estratègicament, amb una dècada vista, sense trobar-se constrenyit per les conteses electorals immediates. A l'economia balear manca pensar en claus estratègiques i no tot just en coordenades conjunturals. A tot això: eren necessàries les infrastructures viàries a les illes i, per tant, l'avinentesa d'endeutar-se per a finançar-les? Sens dubte. Ho he dit per activa i per passiva a diferents articles, però amb un matís subratllable: desdoblaments necessaris, sí; autopistes de dimensions faraòniques, no. I la presa de decisions condiciona el quantum del finançament necessari per a fer front als pagaments. I engreixa a nivells insuportables el deute o el situa en escenaris més assumibles.

Cloenda: La millor gestió del pressupost, la disponibilitat i voluntat absoluta en establir processos de negociació amb altres administracions, la decisió d'establir vincles de comunicació amb l'Estat quant a temes de finançament amb dades a la mà, constitueixen elements que per res trastoquen la permeabilitat del sector públic en economia i, endemés, avalen els gestors autonòmics quant a la seva responsabilitat dels comptes públics. Tot això sense tocar la política fiscal (ni baldar a impostos ningú, com albira el meu crític). Tots hem estudiat alguna coseta d'economia com per saber que els jocs de suma zero solen aparèixer indefectiblement quan es manegen recursos, siguin privats o públics. Per tot plegat, jo li diria al professor Mir que no és procedent capgirar les informacions de qui es vol criticar i, al seu torn, aïllar els arguments d'un context força més ric i explícit per confirmar posicionaments propis.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.