Una brega entre adults a Ciutat no té res a veure amb el mateix fet a un poble. A Palma, o a qualsevol capital més gran, el fet que dos individus pel motiu que sigui arribin a paraules majors i potser també a les mans, no té el gruix, el mateix pes molecular que a un poble petit o mitjancer, ni a prop fer-s'hi. La cosa no transcendeix d'igual manera. Les ones de les coneixences de compromís són més curtes, intermitents o potser fins i tot inexistents. Els vincles de veïnatge, el parentiu d'enfora, la coneixença mútua arreu, fan que a un nucli de població reduït les relacions entre dos barallants siguin de molt difícil compostura, motiven que l'arbre de la confiança, desarrela de son cau, difícilment torni a aferrar com abans.

Record les batusses del personal al Sineu de la meva edat tendral. Poques però sonades, comentades, potser ampliades en escreix, sobretot judicades pel immisericordiós auditor de l'opinió vilatana. I que em proporcionaren una riquesa de lèxic ofensiu, de combat talment, extensíssima, variada i contundent, que molt poques vegades he tengut oportunitat ni la necessitat de practicar a fons, gràcies als déus. Però hi són. Les que em cridaven més l'atenció eren les bregues de dones, que per qualsevol motiu per petit, jo què sé, que agranant no havia recollit aquell muntet d'escombres que estava dins el radi d'acció personal de l'altra, que havien sentit a dir que havia xerrat malament i podries ficar-te la llengua allà on jo sé i tu ocupes qualque pic amb l'eina del veïnat en lloc de la del teu home..., solien començar amb tot un enfilall d'insults que anaven derivant en un crescendo, en un xaragall d'improperis i retrets que, quan la cosa prenia més mal encara, podia acabar en rebolcades per la pols, galtes rapinyades i estirades de cambuix a rompre, enmig de la preceptiva rotllana de veïnats i coneguts que passaven per allà, que es miraven la feta però es guardaven com de caure d'intervenir-hi. En canvi les escaramusses entre homes, se solia parlar manco i obrar més, aquesta és teva, aquesta és meva, un morro xapat, un ull de vellut, o tots dos, però, al contrari que en les de les dones, sempre hi havia qui tenia cura de separar-los quan l'opinió general era que per aquell dia ja bastava, ja estava bé així com estava. Això no acabarà així. No hi acabarà no, s'inflarà, ben segur. Però podíeu posar messions que guanyaríeu, berbes a part, que mai més de la vida aquells dos homes es mirarien a la cara, es dirigirien la paraula..., ni ells, ni les seves respectives famílies, ni de vegades, fins i tot les amistats d'una banda mai més es farien de la mateixa manera amb les de l'altra. Ja saben, coses d'un temps i de poble petit.

Actualment no n'hi ha gaire de baralles que arribin al punt perillós i lamentable de la violència, però qualcuna encara sí, pel que veig. Avui mateix he llegit aquest titular a un diari, que, vés per on, després ha motivat aquest intent d'article: «Un alto cargo del Govern, implicado en una pelea con un vecino en Porreres». Pel que llegesc, aquest alt càrrec, Andreu Obrador (gerent de l'Ibisec), va etzibar el que parlant en plata es diuen dues hòsties al seu paisà i veí Jaume Vidal, que va quedar inconscient i el se'n varen haver d'endur a l'hospital de Manacor amb una ambulància. He sabut una escapció del que es parla pel poble: l'enemistat entre ells dos ve d'antic, de molt enrere, una família predisposada genèticament al nervi i l'esperó, facilitat innata d'alçar la veu i la mà, antigues desenteses de futbol, conflictes derivats a proximitat d'habitatges mal duita, malgirbada... Fins i tot algú m'insinuà cosa de violència de gènere d'un, de portes endins, que res no sap ningú més que els quatre veïnats i tot el poble... Amb una paraula, un bony que era madur i ha rebentat. Dues famílies des d'ara irreconciliables. Som illencs i mediterranis, tanmateix. Existim, arrossegam la vida molt a prop de Sardenya. I de Sicília. Au, posem-hi oli i que no sigui res.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor