Hi ha moltes maneres de tractar el color. Per exemple, en el cas d'Edvard Munch "com en el cas de tants d'altres- el color està al servei d'una expressió, d'una expressió d'alguna cosa interna de la raça humana (en realitat, tal vegada ens és possible de donar-ho a entendre d'una manera més fàcil i efectiva si, senzillament, deim que es tracta d'una expressió que està al servei de l'ànima o de l'ànim). Però, en el cas d'Hermen Anglada-Camarasa, el color està més aviat al servei d'una sumptuositat exterior, freqüentment al servei d'un espectacle solar, al servei d'una decoració maximalista, gairebé podríem dir d'un entusiasme decoratiu. El seu orietalisme, per exemple, no té res d'espiritual, si se'm permet la comparança. La personalitat pictòrica d'Anglada-Camarasa està ben sovint centrada en la fruïció. Com ja ha estat subratllat per algun estudiós de la seva pintura, la seva concepció de l'art és una concepció hedonista. L'exposició «El món d'Anglada-Camarasa» en l'antic Gran Hotel de la plaça de Weyler, seu a ciutat de la Fundació La Caixa, que arreplega quadres, dibuixos i litografies de l'epoca catalana, de la primera i segona estada a París, així com també de l'època mallorquina i de la guerra civil i de la postguerra (de més a més d'obres dels seus mestres i deixebles més destacats i de la seva col·lecció d'obres d'artistes amics, mobles orientals, estampes japoneses i teixits i indumentàries populars), certament no ho desmenteix, això, però també ens dóna una excel·lent oportunitat per a poder admirar uns altres caires de la seva obra, potser no tan populars però certament ben dignes d'interès.
Perquè, tanmateix, «El món d'Anglada-Caramasa» posa en relleu la importància específica de la seva condició de dibuixant, dels seus treballs sense color, dels seus treballs en blanc i negre. El visitant, en efecte, pot admirar un Retrat del violinista Francesc Costa, de circa 1935, al carbó, d'una força i mestria realment incomparables. Una altra peça que igualment ens descobreix aquest altre món en la producció d'Anglada-Camarasa és el Retrat de Lily Grenier, c. 1900, una curiosa i impactant litografia sobre paper tipus cartolina. Com també ens recorda un altre vessant de la seva pintura, representat, per exemple, per Retrat de Josep Rocamora, de 1902, un oli sobre taula, que està realitzat més d'acord amb el seu estil empastat igualment habitual "especialment durant la seva primera època", encara que crida especialment l'atenció per la total llibertat de les pinzellades que corresponen a la camisa del retratat, les quals deixen veure el fons negre amb que està tractat el tors. Altres dibuixos que poden encabir-se en aquest altre món no decoratiu són un Dibuix preparatori per a Nu sota la parra, c. 1901, un Nu femení, fet amb llapis de mina de carbó, i Dona nua, c. 1905, una litografia sobre paper tipus seda, tots tres d'una especial qualitat.
Dos olis de 1904, «Coberta de veler de pesca» i «Costa de Bretanya», i un altre del període de la guerra civil, «Montserrat nevat» (La Gorra Frigia i les Magdalenes, d'una coloració apagada, marronenca i grisenca, ens fan oblidar també la seva abundant producció dins els canons del decorativisme, segurament conseqüència en bona part de la seva estada a València.
D'entre la mostra d'obres dels seus deixebles, no puc deixar d'esmentar, per cert, un oli sobre cartó de Titto Cittadini, «Paisatge», de 1932, que me sembla que no és gaire conegut. Per altra banda, de la col·lecció personal d'Anglada-Camarasa, que també pertany a la Fundació La Caixa des de 1988, cal destacar una sèrie de delicioses estampes japoneses, les quals també han estat incloses en aquesta interessant exposició, que, en tot cas, ens dóna a conèixer més àmpliament la força i el poder de l'obra d'aquest pintor, més enllà del decorativisme tan de moda a principis del segle XX.
Bartomeu Fiol, escriptor.
