Sembla que la cosa ja està dada i beneïda. Que alea iacta est i tota la mandanga que hi vulgueu afegir. També, la vanitat humana és així de generosa amb els nostres egos, supòs que la publicació de la llista definitiva dels convidats a participar-hi deu haver estat semblant a les convocatòries que puguin fer els seleccionadors de futbol davant un campionat mundial o un campionat d'Europa. Algú deu haver estat esperant la telefonada que li anunciàs o confirmàs allò que la rumorologia ja li devia haver reblanit al cuc de l'orella. Gairebé tothom es deu haver fet el desmenjat amb talent; d'altres com jo, que no teníem cap possibilitat racional ni meritòria d'anar-hi, ens ho miram una mica de lluny i, d'altres, una vegada feta pública la llista deuen haver exclamat amb una bona dosi de raó: jo també hauria pogut ser l'ungit.
Però vaja, no és de les nostres misèries d'allò que vull parlar. Ja n'hi ha molts que s'encarreguen de devorar-nos-les amb alevosia i sense un bri de nocturnitat. No, més aviat m'agradaria parlar de les misèries alienes. Ja sé que el comentari que faré és una mica desfassat, però què hi farem, la bona nova de la fuita d'en Matas li va robar tot el protagonisme. Si fa no fa, devers mitjan setmana passada, mentre el nostre exhonorable en funcions meditava en quin moment amollaria el mac, des de la capital de la descompressió i altres succedanis relaxístics, la ministra Calvo s'esportellava la mandíbula superior tot dient una cosa semblant a això: és un llàstima (i no sé si va dir que era empobridor) que Catalunya no presenti a Frankfurt els escriptors catalans que escriuen en castellà (i crec que va citar, en concret, en Juan Marsé). Paralel·lament, la ministra, lamentava molt profundament, la irremissible pèrdua per a la cultura espanyola "evidentment la que s'expressa en espanyol" d'El Fary, model de superació ja que va passar, gràcies a la seva tenacitat, de cantar dins un taxi a cantar als escenaris. Res a dir! Però perquè diguin que a vegades els ous i els caragols no es mesclen.
És ben evident que llavors entram en la pregunta de sempre, que a vegades vol fregar l'ontologisme i no deixa de ser un vulgar sil·logisme d'estopa adquirit a un mercadet suburbial. La pregunta és aquella de: és cultura catalana aquella que s'expressa en català o aquella que es produeix a Catalunya? I per què dic que és un sil·logisme d'estopa? Perquè no s'aguanta d'enlloc. A vegades, no hi ha millor manera que girar-los el calcetí. Ells, els messetaris, quan van a fires internacionals i han de mostrar el bo i millor de la cultura espanyola, pensen en un Robert Graves? O si són ells que parlen de cultura catalana hi inclouen el mateix Marsé o Gil de Biedma o en Camilo José Cela? No els inclouen ells en la cultura espanyola, en la literatura espanyola? No és que vulgui que ho siguin, que quedi clar. Seria letal.
Suposem per un moment que la cosa és al revés i que no ha estat la cultura catalana, la convidada a Frankfurt sinó que ha estat la cultura espanyola (o millor dit, la cultura que es produeix a Espanya com a estat,) Com ho farien? Jo ho tenc ben clar, farien una gran exposició dels seus legítims i grans escriptors en castellà, que sens dubte ho són, i llavors, per allò del nuevo talante i de qualsevol collonada més farien una petita barraqueta de roter on posarien alguna obra de la literatura en gallec, en euskera i en català. A ser possible d'autors morts, aquestes darreres, per, d'una banda, no ofendre en la tria, car serien molts els cridats i poquíssim els elegits i també per donar una visió molt sibil·lina de cultures en vies d'extinció, rèmores d'un passat, cadàvers en procés descomposició. Posades així les coses, on col·locarien ells en Marsé, per exemple? Evidentment que, si el triaven, cosa que dubt que els picàs tant, ho farien en la lògia honorífica dels escriptors que escriuen en castellà i no a la barraqueta favelística de les literatures perifèriques. Idò, ara, per què han d'anar a tocar el pontet parlant de penes, de llàstimes i altres efectes luctuosos, reclamant la presència de Marsé i altres a l'exposició de la cultura catalana a Frankfurt? Tanmateix sempre mostren el llautó. Amb «talante» o amb pa eixut, però llautó al cap i a la fi.
