Sr. director:
Li agrairé la publicació d'aquestes línies al seu diari. Gràcies per endavant.
L'Esplai de les Illes està de dol. En Ramon Serra, el nostre entranyable Ramon, ens ha deixat per sempre. Em consta que lluità aferrissadament contra la paràlisi que afeblia dia rere dia el seu cos i a la qual oposava una tan tenaç com mental resistència, una inequívoca senya d'identitat dels vertaders lluitadors com ell. Ramon, val a dir-ho, fundà l'Escola d'Esplai cap allà els anys 70 a base de coratge, il·lusió i molta paciència. Posseïa aquella mitja rialla proverbial que caracteritza els qui, per damunt de tota mena d'obstacles i entrebancs, tenen molt clars els objectius a assolir. El seu, inscrit en la més pura tradició de l'humanisme cristià no exempt de reivindicació, no era altre que procurar als nins i nines de Mallorca una oferta d'oci i cultura basada en la sàvia combinació del lleure i els valors, sense imposar mai a priori cap dogma o postulat. Els monitors de l'Esplai érem aleshores éssers impetuosos, gairebé revolucionaris, com pertocava a la nostra biològica condició de carn qui creixia, de joves amb tot el món i els horitzons per conquerir. I en Ramon sempre va ser allà tant per estimular-nos com per temperar-nos si l'ocasió ho requeria, sense reprendre'ns, com pertoca a un veritable educador i activista social.

No debades l'any 2005 fou distingit, amb tots els mèrits, amb el premi Ramon Llull de la nostra Comunitat Autònoma. Record perfectament quan me'l mostrà, orgullós, en un lloc preferent de la seva cel·la de les Hermanites, quan ja la malaltia s'havia instal·lat tossudament en la seva còrpora, que no en el seu esperit. Em contà tot ufanós que amb la mà esquerra, ara miraculosament destra, estava copiant tots els Psalms, i que ja anava pel set-cents i escaig. En una segona visita em digué, si mal no record, que havia començat a copiar El Petit Príncep, un dels seus relats preferits. No hi va haver una tercera ocasió. Un diumenge de Sant Joan decidí fer el bolic i partir, qui sap si a la recerca de qualque agosarat Editor que cregués en la seva empenta. Esper, tanmateix, que el seu llegat romangui en la nostra memòria de la mateixa manera que la seva colossal tasca envers els nostres infants, avui un xic més feliços gràcies, entre altres coses, al bon quefer i maneres d'en Ramon Serra.
Al cel sies, tu que hi creies com pocs.