Tenc el mono. El telèfon no sona, els diaris electrònics mantenen les seves portades hores i hores, ningú m'atura pel carrer per demanar-me què passa, a taula, amb la família, tornam a parlar del quefer diari i particular, la ràdio sembla dur més esports que mai... Després d'unes setmanes penjat del telèfon, amb la moto d'amunt per avall i l'ordinador col·lapsat per les actualitzacions dels noticiers, ahir: res. Sabem el guió i passa el que hi està escrit. Ja no vivim pendents de la reunió d'UM per saber si sacrificaven el senyor Nadal per canviar d'imatge, de quan el fugitiu Matas iniciarà la volada, de quines conselleries s'endurà el Bloc, de si la senyora Estaràs es recupera de l'afonia del pànic... I és que hem viscut uns dies d'adrenalina informativa i no sempre per excés de notícies, precisament. Molts capvespres ens miràvem els uns als altres per esbrinar si entre tots componíem una notícia a partir de dades demostrables i no una rondalla feta de filtracions, de suposicions i d'intuïcions. Sabíem més del que podíem dir però molt menys del que era documentable. Aquesta sensació de «farcit buit» és estranya i, com totes les toxines, crea addicció. La sensació d'intoxicar amb la veritat no és nova per a aquells que ens dedicam a la premsa ,però fer-ho un dia rere l'altre és la primera vegada que ho visc. I el més fotut: ara que no ho tenc no sabria dir-vos si m'agradava o no, només que m'hauré de tornar a avesar a saber del cert el que escric.
Perquè que la senyora Munar sigui la presidenta del Parlament, no provoca cap ensurt en la redacció. Que el PP actuï com un boxador sonat, tampoc. Ha rebut tantes hòsties i en tan poc temps que les neurones els ballen i necessiten reposar-les. Dedicar-se a fer mala cara i no a aplaudir, per primera vegada en les set legislatures que duim, a qui ha de fer d'àrbitre en l'hemicicle no és una descortesia, sinó una greu equivocació. Segueixen sense saber que aquella a qui ells n'hi donaren pel davant i pel darrere, en primera persona i per delegació, de fet i d'omissió, la senyora Munar, no va ser la primera a estampar els seus cinc dits en la pepera cara. Abans, imprescindiblement, els entaferrà en tots els morros la ciutadania. O, almanco, aquella part d''lla que mig any abans tenien segura i comptabilitzada. La uemita «només» hi ha afegit al banyat, probablement amb ganes (tot s'ha de dir), però la seva mà no hagués deixat empremta en un PP amb la majoria que tenien garantida abans que la població assenyada hagués de sentir allò «que era lunes y estaba en mi despacho», de veure com el Parc de les Estacions ofenia l'estètica més primària, d'intuir que a força de revisar decisions el nou hospital de Son Espases era concedit a qui el president Matas en un principi volia... Per aquí reberen la primera i més forta i ara, en lloc de posar-se en guàrdia perquè no els tornin a trobar desprotegits, es dediquen a amenaçar amb ràbia els únics que en un futur els podrien conhortar. No canvien.
