Després que IB3 convertís la última nit electoral en una mena de 'reality show', fent del recompte electoral una realitat virtual paral·lela i llarguíssima que no es correspon amb la demografia illenca ni amb les tecnologies que ens assisteixen, va aparèixer Jaume Matas i va parlar: «La vida és així». Hi havia un deix de no sé què inèdit en ell, en la manera com va pronunciar aquelles paraules amb les quals reconeixia com una derrota no haver obtingut la majoria absoluta. Em va sorprendre perquè hi vaig veure un home que parlava a cor obert ... Se'l veia sincer i això, tan estrany en la classe política, encara ho era més en el nostre president. En clau autonòmica va ser, per a mi, la declaració més sorprenent de quantes es feren i vaig lamentar que no hi afegís aquell «i no l'he inventada jo», que deia el gran filòsof italià Sandro Giacobe. Avui, gairebé un mes després de l'esmentada nit, aquella serenitat de Matas adquireix una naturalesa de decisió madurada. És com si la pèrdua de la majoria absoluta se li hagués aparegut en el moment oportú: l'excusa perfecta per a l'inici de l'adéu. Des d'aleshores, Matas no ha deixat de sorprendre'm amb el control del 'tempo' i de les paraules escollides. Jo el tenia per una persona extremadamente llesta, de tracte molt afable i amb una cultivada capacitat de seducció, coneixedor de les pròpies dots per a la distància curta, però avui li reconec una intel·ligència que no havia sabut valorar adequadament fins ara. Quanta miopia, la meva! «Maria Antònia Munar té les tres claus», va dir els primers dies. No parlava per al conjunt de la població illenca ni de cara a la galeria, com tampoc no ho havia fet la nit del 27-M, enviava el segon capítol del seu adéu a la seva parròquia, preparant-la per al dol. Només li faltava aconseguir el «no» de l'ama de les claus i aleshores va ser sublim, com el millor Don: «Li faré una oferta que no podrà refusar». Em trec el capell: molta sort, estimat Jaume.