1.- Rèquiem per una palmera. A la plaça de la Llonja de Palma,
hi ha palmeres. Algunes d'altíssimes i d'altres no tant. Després de
col·leccionar, com sempre compulsivament, imatges de l'edifici
gòtic de davant ca meva, puc arribar a postular el següent. Hi
havia 12 palmeres, quatre, quatre i quatre, als tres costats de la
plaça de la Llonja davant l'entrada, al timpà de la qual hi ha
l'Àngel Custodi, «defenedor de la Mercaderia». Les quatre que són a
la part del que després fou el passeig de Sagrera, enllestit per
l'arquitecte Gaspar Bennàssar l'any 1910, les sembraren l'any 1894,
ara només en queden dues, tenen 113 anys. Les altres les sembraren
l'any 1900, d'aquestes en tallaren recentment una, fa deu anys, i
una altra la setmana passada, també només en queden dues d'aquesta
anyada. La resta han estat resembrades i són més petites. Les més
altes fan una trentena de metres i s'eleven més que la Llonja. No
feia molt que vivia a la plaça, quan un dematí vaig sentir parlar,
fort, en valencià, prop de la finestra de la meva cambra. Vaig
obrir les persianes i un personatge, que després em digué que era
d'Alcoi, sostingut amb un lligam com de corda d'amarrar vaixells,
uns ormejos amb pues a les sabates i com una destral rara, podava
les palmeres i les violes de dàtils. Vaig conversar amb ell, jo al
balcó, ell penjat a l'arbre, i em va descobrir quina els feia més
bons, rodonets i dolços: la més baixeta, ben enfront de
l'àngel.
Ara fa una setmana, un d'aquests arbres de 107 anys es va
començar a vinclar i a vinclar. Un parell de dies de vent
l'acabaren de consentir, la feien oscil·lar, tant, que fregava el
balcó de ca meva. La seva tortor feia feredat. Els veïnats cridàrem
a l'Ajuntament i al cap de poc temps un entès de la Sala i una
brigada de dos jardiners dins una canastreta elevada mecànicament,
primer la podaren, i després en feren rodanxes el tronc. En queda
només un tros de soca a la part d'en terra.
2.-L'àngel custodi defenedor de la Mercaderia.
Vaig decidir entonar-li un rèquiem, a la palmera asserrada. Res
millor que una vella oració dels ciutadans d'un temps: Àngel
Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit /
perquè no entri lo mal esperit. Sempre és allà. Sempre. De dia i de
nit. Tanta sort; què faria un servidor encalçat per perills i
altres esdeveniments misteriosos i no tant. Em diran exagerat, però
em dóna confiança i bon assossec (amb dues esses!). Ell és l'Àngel
de la Llonja, tal vegada la millor estàtua de la ciutat. Exposat a
la intempèrie i la barbàrie, i a la indiferència de molta gent que
ni tan sols el mira. Amb aquells cabells amb llargs tirabuixons
«que semblen engronsar-se amb l'oratge de la mar» com li canta na
Joana Ma. Palou. Degué estar pintat, un pic que en Guillem Sagrera
l'acabàs d'esculpir a mitjan segle XV, darrere les seves ales
encara hi ha restes de policromia. Avui encara guaitava com si
refugiaven les falzies, a la seva esquena.
3.- Les meves impressions llongils. Badoc molt mirant la Llonja.
Deia Josep Pla, amb intuïció, que «és un edifici que comunica una
sensació d'elegància i claredat». Com Claude Monet a la catedral de
Rouen "no massa original, veritat?" tenc milers d'imatges
enregistrades dels diferents colors de les pedres segons el dia, o
la nit, o de les gàrgoles escopint aigua a les totes els dies de
tempestat, com aquella de 1403, en què moriren milers de ciutadans
pel desbordament de la Riera, molts d'ells vivien al meu barri.
Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit /
perquè no entri lo mal esperit. Tenc anotats cents d'esdeveniments:
una persona amb un atac d'epilèpsia al mig de la plaça, solitària;
les pancartes penjades als balcons protestant contra el renou,
consentit per l'Ajuntament de dretes, o en Francesc Antich sortint
a saludar la gentada, que omplia la plaça, després de prendre
possessió del primer govern d'esquerres de les illes Balears, era
la il·lusió dels primers dies del Pacte de Progrés.
Però una de les millors impressions, per mi, és la següent. Se
celebrava a la Llonja una macroexposició de Joan Miró. La gent
important estava formada defora, en línia "els policies damunt
l'edifici m'apunten a mi, directe al cor" s'espera al rei Joan
Carles I de Borbó. De prompte, plou, però molt. Els personatges
importants proven de cercar refugi dins l'edifici, però les ordres
són de no deixar entrar ningú abans que el rei. Tothom s'arrapita a
la paret, mirant de no rebre la ruixada. Arriba un cotxe amb Josep
Tarradellas; davall la brusca, amb un mosso d'esquadra amb
espardenyes que li aguanta un paraigua, va directe a l'entrada.
També li diuen que no. Tarradellas pega una empenta i entra, «ja
som aquí!», «que s'havien pensat», degué dir al xitxarel·lo que el
volia aturar. Tararí!, sona un cornetí, arriba el rei i, com en una
rondalla, surt el sol. La gent important, torna a formar,
component-se la vestimenta xopa. Camilo José Cela se torca la mà
dreta, banyada, pel seu frac, abans de donar-la al monarca. «Che
bella cosa é la prospettiva» deia Piero della Francesca a la seva
dona mentre aquesta el cridava des del llit. Idò això: qüestió de
perspectiva.
4.- «El loco del Àngel». Hi va haver un temps que l'al·lotea del
barri em coneixia com el «Loco del Àngel». Crec que és la
denominació que més gust m'ha dat en la meva vida, anodina i
misèrrima. A la primeria que vivia a la plaça de la Llonja, els
al·lotets de per aquí no tenien gens d'esment de les estàtues.
Adesiara, des de tirar-hi pedres fins a posar-se messions de qui
feriria l'àngel amb una pilota de futbol. Trossos de les seves ales
queien enmig de la plaça. S'imaginen algú tirant tomàtigues a un
Goya? Llavors sortia un servidor i els fotia el gran sermó,
didàctic, primer, per veure si quan me n'anava no hi tornarien.
Però res, havia de cridar la guàrdia municipal ..., en una paraula:
«el Loco del Àngel». I encara l'àngel, que malmès, hi és. En canvi
Sant Nicolau de Bari, una altra de les estàtues de la Llonja, la
que mirava cap a Portopí, la robaren uns mariners genovesos l'any
1885. S'imaginen la feta: un parell d'homenots enfilats, carregant
una estàtua gòtica i fugint cap a Gènova? Per tot això hi ha el
dilema de si posar, al lloc de l'àngel de bon de veres, una rèplica
de plastilina "ja m'entenen" un àngel fet de resines d'aquestes que
pareixen de bon de veres. Jo m'hi opòs. Quin resultat obtindria la
meva pregària? Com quedaria la meva pregària, resada a un manyoc de
matèria sintètica? Àngel Custodi de Déu infinit, / guardau la
ciutat de dia i de nit / perquè no entri lo mal esperit.
No faria efecte, no valdria per res. Un ha de ser fetitxista
fins i tot per aquestes coses. Què hi farem! 5.- Massa bars a la
Plaça. La plaça avui en dia és un guirigall, envaïda pels
para-sols, un excés de gent, congestionada. M'he fixat en una
al·lota asseguda a un bar, rossa, guapíssima, amb un jersei blanc
molt escotat ... Quan li pas per darrere, em gir i just on hi ha la
marca dels seus sostenidors, una mosca negra hi està aturada. Àngel
Custodi de Déu infinit, / guardau la ciutat de dia i de nit /
perquè no entri lo mal esperit.
Climent Picornell, professor de la UIB
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.