Hi ha instants a la vida que un necessita satisfer la necessitat de sentir-se bé i mantenir intacta l'esperança, perquè abunden les temporades dolentes i tudades pel mal auguri del destí. És el moment de considerar que val la pena observar la realitat fugint del pessimisme que condueix a la debilitat i, automàticament, cercar aquelles complicitats emocionals que arrodoneixen i omplen encara més de sentit el present. En el context d'una certa distensió ahir vaig tenir ocasió de conversar amb diversos amics, militants del Partit Popular, algun dels quals ratificat com a càrrec electe. No parlàrem de res transcendent, i no en tinguérem necessitat. Aquests mateixos, tot just fa uns dies argumentaven sobre les probabilitats que Unió Mallorquina acabés pactant amb ells i ho raonaven bastant bé, sobretot perquè es tracta de persones compromeses amb el país, amb els seus pobles i amb un projecte personal que tampoc no és tan lluny del que es defensa des del centreesquerra. Són mallorquins que, en els seus àmbits professionals, han tingut èxit i han obtingut aquell reconeixement indirecte dels seus, després de passar per les urnes. Amics que tenen, entre molts altres valors, el de tenir una gran capacitat antiirritant. D'això, tanmateix, no en fan ostentació, ni presumeixen, ni van pel món humiliant o intoxicant de forma permanent. Tenen, a més, aquest caràcter obert que els fa especialment sociables i agradables, perquè mai no han renunciat als valors tradicionals del nostre poble i els han fet compatibles amb la modernitat i amb el saber estar amb dignitat. Fins i tot, tenint en compte els escenaris polítics que s'estan obrint aquest dies, aquests militants conservadors continuen mantenint aquell to de gràcia i de proximitat que els ha caracteritzat sempre. Només tenen un temor, acabar formant part de la minoria autòctona en el seu propi partit i haver d'acabar defensant-se davant els seus, especialment per haver de compartir les estratègies de tensió i d'estandardització a la que apunta el Partit Popular. Per ventura no parlen suficient del fet que estimen Mallorca i no necessiten justificar-se reiterant que tenen la consciència tranquil·la. Són senzillament gent nostrada, transparent i feinera, sense protagonismes innecessaris. Un d'ells em recordava aquella dita popular: «ca sadoll no caça», i un segon afegia «ca sedoll no caça, aplega».