La democràcia pot esser una condició necessària per a la lluita
efectiva contra la corrupció política. Tanmateix, tampoc no és cap
garantia automàtica de la moralitat pública dels elegits. Tots
sabem que aquesta, la democràcia, és perfectament compatible amb la
corrupció i que els polítics són els primers que ho saben (i que
sovint se n'aprofiten). En una època tan necessitada d'una bona
escurada de polítics corruptes, no està gens malament que recordem
la figura exemplar d'un que no va esser mai un professional de la
política i que per alguns "massa" va esser considerat poc menys que
un traïdor a la seva classe acomodada en bona part precisament per
no acceptar cap promoció o defensa d'interessos particulars en les
administracions públiques. Em referesc a Emili Darder, del qual
acaba de publicar una biografia Catalina Moner i Mora, Emili Darder
Cànaves (1895-1937). Vida i martiri, dins la col·lecció Arca de Noe
de l'editor Miquel Font.
Emili Darder va esser sobretot una persona o un personatge moral
i, professionalment, un metge molt preocupat per la prevenció de
les malalties infeccioses, per la pedagogia que considerava que era
absolutament necessària per a combatre la ignorància de les classes
més desfavorides i per la promoció de la investigació; no oblidem
que va obrir a Palma el primer laboratori d'anàlisis clíniques a
l'alçada dels coneixements tècnics del moment i que va realitzar
una labor excel·lent com a responsable del Servei d'Epidemiologia
de l'Institut d'Higiene, a més de publicar gran quantitat d'estudis
i pronunciar nombroses conferències sobre la seva especialitat. Per
altra banda, es trobava sempre obert a la col·laboració amb els
seus col·legues, ja que era un decidit partidari del treball en
equip.
De fet "i tampoc resulta això gaire corrent entre els nostres
polítics actuals" Emili Darder va esser un intel·lectual tout de
bon i tout court, un intel·lectual convençut del paper de la
cultura en el progrés moral i material de la societat. Bona prova
d'això és la seva contribució a la creació, l'any 1923, i a la bona
marxa de l'Associació per la Cultura de Mallorca, de la junta
directiva de la qual va esser membre durant molts d'anys, i
igualment les seves col·laboracions en la revista La Nostra Terra i
en altres publicacions periòdiques, i la seva pertinença a
l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Però Emili Darder
va esser també soci numerari de la Societat Arqueològica Lul·liana,
soci del Círculo Mallorquín del -qual va esser bibliotecari- i de
l'Orfeó Mallorquí, vocal i tresorer del Foment de Turisme i encara
membre del Club Rotary i de la Societat Mallorquina Protectora
d'Animals i Plantes (!). Realment, admir la seva capacitat
d'implicar-se en tantes causes que considerava que redundaven en
benefici de la col·lectivitat.
Naturalment, podem dir que una personalitat d'una capacitat i
d'una generositat semblants era inevitable que desemboqués en un
responsable exercici de la política, primer en el Partit Republicà
Federal, constituït el 1930 "que seguia l'ideari de Francesc Pi i
Margall" i després, el 1932, per la ruptura "a nivell estatal"
entre Manuel Azaña i l'impresentable Alejandro Leroux, decidís
crear "amb Bernat Jofre, Francesc de Sales Aguiló i altres" Acció
Republicana de Mallorca, un partit d'esquerres, autònom, centrat a
l'illa, que finalment, el 1934, es fusionà amb el Partit Radical
Socialista Independent, el resultat de la qual fusió passà a
denominar-se Esquerra Republicana Balear. Proclamada la República,
Darder fou elegit regidor de l'Ajuntament de Palma i esdevingué
responsable de les Comissions de Sanitat i Cultura, i més tard
batle de Ciutat, càrrec en el qual el va agafar el gloriós
engronsament de 1936, la notícia del qual fet que li va produir una
angina de pit, que va provocar que el seu primer internament fos a
l'Hospital Provincial però passant aviat al castell de Bellver.
Acusat de contraban d'armes (!), rebel·lió militar (!!!),
antireligiós, antimilitarista i separatista, perquè com a
bibliotecari del Círculo Mallorquín havia adquirit llibres en
català (!), a començaments de 1937 fou sotmès a un consell de
guerra amb Alexandre Jaume, exdiputat a Corts, Antoni Mateu,
exbatle d'Inca, i Antoni Maria Ques, un empresari d'idees
esquerranes que s'havia enfrontat amb en Verga, i condemnat a mort,
igual que els seus tres companys, malgrat la racionalitat i
facilitat amb què el seu defensor d'ofici, Eusebi Pascual, tinent
de complement d'Enginyers, va desmuntar totes les acusacions. Tret
de l'Hospital Provincial a les onze de la nit del 24 de febrer de
1937 per posar-lo en capella a la presó dels Caputxins, fou
afusellat a les sis del matí del dia següent, a les tàpies del
cementeri, a l'esquerra de la porta principal, assegut a una pedra
perquè no es podia mantenir dret. Ramon Franco va exigir a la seva
viuda que sortís de ca seva "que havia estat confiscada o
requisada" en un termini de 24 hores, casa que passà a esser la seu
de la Jefatura de Aviación. En la biografia de Catalina Moner podeu
trobar molta més informació, com també un detallat apèndix
documental.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.