Fa dos dies el portaveu del Partit Popular al Congrés dels Diputats, Eduardo Zaplana, va dir que a Jaume Matas «le augura un buen futuro en el PP». Era una manera de dir que tiraven la tovallola i que l'encara president en funcions no seuria a l'escó de cap de l'oposició. Finalment, escric aquest article amb un acord pràcticament tancat entre PSOE, Bloc i UM. Comencen quatre anys de canvi que, per poc bé que vagi, es poden convertir en vuit anys. Ara, per endavant, només queda una cosa: feina i seny. Els acords semblen vàlids i cadascú té el pes que li correspon com a partit als diferents governs.
A partir d'ara, comença la lluita. Sembla que podem contemplar dos tipus de lluites: una d'interna dins el PP entre els Delgados i els Rotgers. Una altra, més desitjable, entre les diferents conselleries per fer la millor feina possible. Hauria de ser la lluita per ser més competents, per aplicar millors polítics i per fer pinya.
El Govern no ho tendrà fàcil, però el més important és l'honestedat i la feina sincera. Sembla un doi demanar al nou govern honestedat i feina sencera, però no ho és en absolut. Lamentablement, sobretot d'honestedat, n'hem tengut grans mancances durant la legislatura que just ara ha acabat.
Demanar que no destrueixin, que no actuïn en benefici propi, que no només pensin en els seus palauets, que no prevariquin i que facin les coses ben fetes, pot semblar demanar massa poc, però no ho és en absolut. Només si avançàssim en aquest sentit ja seria avançar molt. Partim de molt avall i el futur president del Govern, Francesc Antich, la futura presidenta del Consell, Francina Armengol, la futura presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, i l'actual batlessa, Aina Calvo, tendran molt de camí per recórrer. A tots ells, molta sort. La seva sort serà la sort de tots els ciutadans.
