Ateus i creients, d'una o altre religió, tots veneren als seus
morts. La complexitat dels ritus funeraris deixen ben a les clares
que a la societat la relació amb la mort va més allà de la simple
eliminació física del cadàver. El culte al mort és universal, sigui
des del més estricte laïcisme, sigui llançat les cendres al Ganges,
enterrant el cos amb els objectes que necessitarà l'altre vida, en
algun racó del deprimit continent africà, o fins i tot, com Star
Trek, espargint les cendres per l'espai sideral. Únicament Macondo
era un poble sense cementiri perquè era un poble sense història.
Però més enllà dels ritus funeraris, més important resulta el
respecte que es té al record que deixa la persona. Sigui a nivell
personal, o si era un personatge públic, la consideració que en
resta a la memòria col·lectiva.
En matèria de memòria col·lectiva hi ha una qüestió que és
d'actualitat permanent: restablir la memòria històrica de les
víctimes del franquisme. Encara que no és l'objecte central del
comentari d'avui, sí que m'agradaria assenyalar que és lamentable
que a l'Espanya democràtica es doni una situació tan inhumana com
és que hi hagi famílies sense possibilitat de retre culte als
morts. Els seus difunts assassinats segueixen desapareguts.
L'obligació que té l'estat és la reparació pública de l'honor de
les persones condemnades per tribunals franquistes. La revisió i
anul·lació de les condemnes franquistes és objecte de debat en la
futura llei de la memòria històrica en el Congrés de Diputats.
Encara que penso que difícilment una llei per si sola solucionarà
el problema, a no ésser que aquesta afecti directament l'equilibri
asimètric que se va establir durant la transició espanyola. En
aquells moments, alguns es subrogaren privilegis que resulten
contradictoris amb tota tradició democràtica. Les actituds diuen
molt més que les paraules o la lletra escrita del bulletí oficial.
Dissortadament són encara moltes les postures poc generoses i que
defensen vells privilegis.
La meva intenció en començar aquest article era una altra
diferent a la de parlar de la memòria històrica. M'inquieta l'ús
que alguns personatges de la dreta més integrista fan dels morts i
de la seva memòria. Veig amb certa freqüència persones d'aquesta
ideologia agafar un personatge públic ja desaparegut, del passat
més recent o més antic, de pensament polític diferent al
radicalisme conservador i se proclamen seguidors i, fins i tot,
hereus seus sense moure's ni un mil·límetre de les seves posicions.
És una herència absurda la que pretenen, ja que del pensament
polític del finat poc en podem parlar ja que està ben lluny de
l'actitud extremista dels usurpadors. Pretenen simplement una
màscara faraònica per amagar la simplicitat esquelètica del seu
pensament. A part de la falta d'estil i d'educació que representa
tal perversitat, la necessitat d'adquirir una coartada no ens ha de
confondre i fer pensar en una falsa desemparança del vampir
usurpador. L'animal té pares, són coneguts i segurament d'ells han
heretat les seves actituds, els seus modes, les seves formes de
sempre. Formes que pareixen tretes del sarcòfag del records, però
que són certes. Aquests integristes tenen història. Tenen cementiri
perquè, a diferència del Macondo imaginari tenen passat. No
l'obliden, l'oculten, el tapen, el dissimulen... Per això és tan
difícil conviure amb ells.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.