Crec que he estat un dels crítics més constants i rigorosos de la política d'UM d'aquests darrers anys, però he hagut de sentir com molts d'addictes a l'esquerra irreflexiva em tiraven a la cara, com a insult, que estava a sou d'aquest partit. És una manera pobra de refutar arguments. Tota la tropa que afirmava, amb formidable frivolitat, que UM i PP eren la mateixa cosa, ara no piulen. Hi ha molta gent banal i de raonament interessat. I abunden les adhesions canines: allò que diu l'amo va a missa i s'ha de repetir. Bé, si no ho manifesten ells, ho faré jo: els pactes d'UM amb el PP foren desastrosos, gairebé diria que es tractà, en molts d'aspectes, de pactes contra Mallorca, que romanien entre la mesquinesa i la incompetència (IB3, déu meu!), i, si miràssim els resultats i no les intencions, diria que vorejaven la traïció al país; però ara UM lidera exemplarment les negociacions per formar govern a les institucions: totes les condicions que posa han de ser necessàriament assumides per qualsevol nacionalista. Enhorabona: aquells que, per molt que mostràssim les nostres reserves, acabàrem expressant la nostra esperança en un canvi positiu d'actitud, podem estar cofois d'haver-ho dit clar, malgrat la criminalització de molts de xerradors, sobtadament enmudits. UM, tant si agrada com si no, és necessària. I és necessària viva, i no morta com es notava que la volien PP, PSM i Entesa. Ai, aquesta Santa Llucia, que n'haurà de fer, de miracles! Que n'hi ha de molts, de lloscos, a la política nostra.
Xina.
Deu ser cert, que els peixos no ho saben, que són dins l'aigua. Aquesta reflexió em va venir al cap quan vaig veure la cara de sorpresa que féu un professor xinès que m'acompanyava en la meva darrera visita a Canton; jo li havia demanat com justificava el Partit Comunista l'ocupació del poder si no era per resoldre casos com el d'aquells dos captaires que teníem davant, mutilats, mig despullats i bruts que, desemparats, miraven de provocar la compassió dels vianants per treure'n algunes monedes. Les dictadures tenen això: igual que els seguidors del Barça o del Reial Madrid, els súbdits hi estan a favor per malament que ho facin. Ahir vaig veure que, a la Xina, hi han trobat una empresa que té esclaus treballant, molts d'ells menors raptats quan anaven a l'escola o a la parada de l'autobús. Voldria veure una carta al director, una sola carta, d'un d'aquells adeptes a l'antiamericanisme ferotge (els comunistes, vaja) que tan prompta tenen la ploma per escandalitzar-se amb l'Iraq, per dir-nos que una ideologia que regeix un país on és possible l'esclavitud és una monstrusitat i no una ideologia. I mentrestant, els comunistes d'aquí encara s'anomenen comunistes, i pertanyen a les mateixes organitzacions internacionals que aquesta xusma d'impostors que els té embadalits. El professor Saborido, argentí, amb qui vaig sopar dijous, em digué que l'estafa del comunisme era haver-nos deixat sense alternativa: ara la crítica al sistema capitalista s'ha de limitar a proposar pegats i reparacions menors a l'únic sistema vàlid que queda.
Crítics d'ERC.
Primer Carretero, després Portabella, i ara Uriel Bertran han fet moviments per desmarcar-se de la política de la direcció. Àngel Colom (que formava amb Macià i Barrera la terna independentista d'ERC) se'n va anar del partit pronosticant la deriva esquerranosa i desnacionalitzadora de l'actual direcció. Ho deia per Carod, que és el pare del gir actual. Puigcercós no era així, era nacionalista, però va entrar a la conspiració d'en Carod per ambició personal. Fins ara, amb un comunista com Vendrell de mà dreta, ha fet costat a l'estratègia de Carod mentre Vendrell li assegurava un progressiu control del partit. Però, amb el partit ja ben controlat, deu trobar que és un bon moment per, sacrificant Carod, neutralitzar les críticques a la seva direcció. De passada, ocuparà el seu lloc. I els crítics s'integraran, sense adonar-se'n (o sí), en aquest joc. Això és el meu pronòstic.
