Dimarts va celebrar-se el Dia Mundial Contra el Treball Infantil. Segons estudis contrastats treballen arreu del món dos-cents divuit milions de menors, en edats compreses entre els cinc i els disset anys. Tots ells es guanyen el jornal, que sovint es redueix a la manutenció, en feines dures i quasi sempre denigrants. Les multinacionals hi tenen alguna cosa a veure. Segons una ONG nord-americana, la International Labor Rights Fund, Firestone explota els menors a les plantacions de cautxú de Libèria. Tanmateix, encara es pot caure més avall que aquests al·lots. Adrien, precisament, treballava a una plantació de Libèria quan el reptaren militars de Burundi. I amb deu anys va ésser soldat. N'hi ha molts més com ell. Cent trenta-dos milions d'infants treballen actualment en el camp, però hi ha infinitat de maneres d'explotar-los. La prostitució n'és una, la pitjor. D'altres són tolerades, a l'empara d'una certa complicitat social. Aquest hivern Jairo Miguel va ésser notícia perquè un brau li va foradar els pulmons. Jairo Miguel és de Càceres i té catorze anys. Però des dels dotze toreja a Mèxic, perquè les lleis espanyoles no permeten que els menors realitzin pràctiques de risc. Tanmateix, no és, el seu, el cas més esfereïdor. Ni prop fer-s'hi! Albert, amb la mateixa edat de Jairo, és guerriller en el Congo. Els superiors l'ensenyaren a consumir cànnabis i a matar presoners per enfortir-se. Siguem precisos: a matar els presoners i a violar i matar les presoneres. Les persones que em guanyen de deu o quinze anys formen part d'una Mallorca a la qual els infants treballaven. Conec homes que amb sis anys feren de porquer o de pastor. Un pastoret em contava que els vespres d'estiu, amb el ramat pasturant, no aclucava ull, de por, fins que el ca s'ajeia, prop d'ell. També he conegut infinitat de dones que feren de tetes, a casa de senyors, tan aviat com deixaven l'escola en haver combregat. Altres anaren a muntanya, a collir oliva, una feina duríssima. El camp, tant a Mallorca com a Espanya, absorbia una gran part de la mà d'obra infantil. Miguel Hernández ens va deixar un poema magistral de tot això, El niño yuntero. Sortosament, la majoria d'aquells nins i d'aquelles nines, si no moriren, aconseguiren superar la misèria amb esforç i sacrifici i, sobretot, a l'empara d'una conjuntura econòmica favorable que va permetre a les empreses anar per amunt. En canvi per als dos-cents i escaig de milions d'infants que actualment treballen en el món, el futur no pinta gaire bé. Tots ells són víctimes d'una pobresa estable, reconeguda i assumida pels països industrialitzats. I a curt termini no canviarà. Tocant a economia tot està inventat. Si n'hi ha uns que acumulen fortuna, és perquè n'hi uns altres que la ballen magre. Mentre les autoritats sanitàries de les grans potències ens alerten que l'obesitat infantil, atribuïda a un abús en el consum de greixos, pot derivar en un augment espectacular de la diabetis o de les malalties cardiovasculars, Nestlé explota els infants a les plantacions de cacau de l'Àfrica occidental. Tots plegats, els infants d'aquí i els infants d'allà, són víctimes d'un mateix déu despietat, perquè els doblers que malgasten els uns i els que deixen de cobrar els altres van a parar al mateix sac. En qualsevol cas, qui emmalalteix en l'abundància no ens toca el viu d'una manera tan dolorosa com el que mor en la misèria. La fam i la misèria posen de relleu les contradiccions morals d'un creixement econòmic insaciable. Per a maquillar-ne les conseqüències més negatives, sorgeixen les ONG i el zero coma no sé què per cent a càrrec dels pressuposts generals dels països desenvolupats. O el Dia Mundial Contra el Treball Infantil, amb la pretensió d'encendre una guspira de sentit comú i de generositat en la consciència col·lectiva. Tanmateix, no cal esperar-ne miracles, del nostre món. Hem de procurar pal·liar en la mesura de les nostres possibilitats les accions que atempten contra la dignitat de les persones, ha manifestat un alt mandatari europeu. És a dir, hem de donar un cop de mà als necessitats, però sense passar-nos. Necessàriament n'hem de fer una lectura força pessimista, de tot plegat. Tinc la convicció que els dos-cents milions d'infants que treballen a preus de misèria en lloc d'estudiar, i jugar i riure fins a confondre el planeta amb un bocí de Cel, treballen perquè hi ha moltes voluntats que així ho han decidit. De manera que si ara són infants explotats, seran, amb tota seguretat, adults explotats i vells explotats. Les cadenes dels esclaus â"i parlem d'esclavatge encobertâ", mai no les ha trencades el senyor.