Avui migdia, que ja comença a fer un sol que socarra de valent, he caminat sense presses per la vorera de l'indret que quan jo era nin pucer era la Riba elevada, que ara a baix de tot hi ha una cafeteria ben curra, i he recordat quan, amb ma mare, la tia Magdalena i el cosinet Rafel, caminàvem fins arran del petit far que llavors hi havia a la mateixa redona que l'extrem feia, quan ja no podies caminar pus perquè pegaves dins mar, i contemplar La Seu i els vaixells que arribaven de molt enfora i que havien duit feia poc el conco en Joan, el germà del padrí Biel, fadrinango bagasser que vingué de la Argentina retut, malalt i vell, més pelat de butxaca que un jonc d'albufera, com un pic vaig sentir a dir a mon pare al banc de la fusteria de ca nostra. I ma mare: Bielet, nin, mira la Seu què guapa... I jo, protestador de mena que ja puntejava: a mi m'agradava més veure-la quan hi érem més a prop. Que no, que d'aquí es veu millor. I que sí. I que no.
Més memòria: ja fa molts d'anys, que a Espanya encara no existia la benzina sense plom, i això què és?, record, mira tu si en fa d'anys, a un llarg viatge i esgotador per tot el centre d'Europa, un matí prestet que des de Munic havíem de partir cap a Salzburg, i asseguts dins l'autocar esperàvem la clàssica parella que tots els dies es retarda a l'hora de deixondir-se i toca els nassos a tot déu que alena, sempre sempre els mateixos, ostres, que arribàrem a aplaudir-los quan a la fi compareixien amb el quart d'hora d'ajornament els més tranquils del món, va ser quan un policia motoritzat es parà al costat nostre i, molt sever de cara, poca berba o cap ni una, ordenà al conductor que paràs motors immediatament. El nostre xofer intentà explicar-li el que feia el cas i que tot d'una partíem, etcètera, però quan veié que el policia es posava mà a la butxaca i treia el bloc de multes, girà la clau del contacte en sec. «Nos ha tocado los cojones con la polución, el tío este» s'exclamà, quan el motorista uniformat s'allunyà, però amb el motor aturat, no fos cosa no fos cosa.
Molts anys després, ara, avui, aquí, a la Riba dels meus records d'infantesa, són les dotze i mitja del migdia i hi ha jo crec que una dotzena llarga d'autobusos aparcats suquí que, amb tota seguretat, han portat turistes a fer la passejadeta dels banys àrabs, la Palma clàssica, quatre patis amb filodendres, ja sabeu, el plàcid caminar en estol, la dura vida del guiri, i ara els esperen per a recollir-los de bell nou i tornar-los a dur als respectius hotels o als vaixells dels creuers que de cada dia recalen més al nostre port, afortunadament, segons els entesos, que sempre hi ha el degotís de qualque euro.
Pràcticament tots els vehicles estan estacionats a la llarga vorera amb els motors en marxa, rum-rum-rum-rum, a fi i efectes de mantenir el seu interior fresquet amb l'aire condicionat, vull suposar. A l'aparcament per a busos de davant l'Auditòrium, dos reals del mateix, donant tots els tubs d'escap a la cara dels ciclistes i caminants que circulen per la vorera i el carrilet per a més inri, alegrant-los el dia. Una seda. No hi compareix cap policia a tocar-los «los cojones». És ben igual, que facin. Tanmateix si escoltam el senyor Jaume Font, el nostre preclar conseller de Medi Ambient, ara en funcions, nosaltres anam sobrats, molt més avançats que ningú en això del protocol de Kioto, protecció i ecologies diverses, on vas a parar.
