Dimecres, 6.- (continuació) Tot començant l'escriptura d'aquesta
reflexió he estat temptat d'introduir el concepte pàtria, però m'ha
semblat, pel procés de desprestigi i d'envelliment que han patit
tant pàtria, com patriota, un pèl excessiu. Això no obstant, i
obviant les connotacions miserables que se li atribueixen, sovint
de forma merescuda, puix que en el seu nom s'han comès, i es
cometen, atrocitats ètniques d'una ferotgia impròpia d'humans, tot
això no obstant, doncs, és impossible parlar de nació sense parlar
de pàtria. En un sentit figurat, alguns escriptors s'han referit a
la llengua, o a la infantesa, no pas a l'adolescència, una regió
vital castigada per grans convulsions, com la seva vertadera
pàtria, figura literària que té, certament, bellesa poètica, però
que no s'ajusta a les necessitats de pertinença que, en general,
tenen les persones. Més enllà de retòriques poètiques, la terra,
especialment la terra de naixença, és l'única pàtria possible,
perquè només a la terra pot arrelar la consciència de la identitat,
i, en una situació normal, a cada pàtria correspon una nació, a
cada nació una llengua i a cada llengua la riquesa patrimonial d'un
poble, heretada de les generacions anteriors.
Recentment hi ha hagut, en el continent europeu, tot un seguit
de processos, molts d'ells lesius i cruels, d'alguns pobles per
recuperar la identitat robada, territorial i cultural. Així, alguns
estats han canviat la seva fesomia en els mapes, fesomia basada en
la conveniència i els interessos, en les victòries i en les
derrotes, per abastar una nova configuració política, més ajustada
a la realitat social i històrica, i, sobretot, més ajustada a la
voluntat dels ciutadans. En el nostre cas, més enllà de la baixa, o
nul·la, percepció nacional dels ciutadans, a quina nació ens
hauríem de referir? a la dels mallorquins, fórmula que ens
condemnaria a les tenebres d'un provincianisme frustrant,
segurament a la mediocritat? a la dels balears, entre els quals ni
tan sols s'ha aconseguit refermar el sentiment de col·lectivitat? a
la dels catalans o, més correctament, a la dels països catalans?
una realitat històrica i lingüística, aquesta última, que pel seu
escàs rendiment electoral ha estat gairebé eliminada del discurs
nacionalista en ambdues ribes de la mar. Haurem de coincidir que el
debat ateny zones molt sensibles i, alhora, molt confuses.
Difícilment podem defugir les nostres contradiccions, les nostres
febleses, els nostres temors. Entre allò que voldríem i allò que
podem obtenir hi ha un precipici on s'estavellen les nostres
esperances. Hi ha, ara mateix, sobre la qüestió nacional, un grau
d'utopia que s'esvaneix davant els obstacles que la intel·ligència
de l'estat posa a cada passa, davant la persistència d'una situació
que tendeix a la involució, davant la desfeta del nacionalisme
d'esquerres, incapaç de mantenir fidelitat als principis de
sobirania.
Potser, només potser, les respostes no són en el nacionalisme
tal com l'hem entès els últims anys. Atès que el nacionalisme no
pot conformar-se a ser un moviment de resistència, entre moltes
altres raons perquè l'enemic, el centralisme de l'estat, ha quedat
difús dins l'estat de les autonomies, en el si d'una caricatura de
democràcia, impostura a la qual cap partit nacionalista ni s'oposa,
ni denuncia. Pot semblar, fins i tot, que hi ha resignació en la
derrota, davant la qual s'engega l'estratègia d'aconseguir més
diners en el repartiment, o sigui, dels diners que l'estat ha
espoliat, treure'n un retorn més elevat, com si la qüestió
econòmica, essent important, fos essencial per redreçar el
sentiment nacional. Atès que tampoc no pot mantenir la vocació de
ser, malgrat que els símptomes ho avancin, un moviment testimonial
de durada indefinida, puix que rarament les actituds que no
s'acompanyen de l'acció, o de la intervenció, tenen la capacitat de
decidir sobre allò que pot modificar la condició o la naturalesa de
la cosa pública. Atès que no vol renunciar, encara, als drets que
en justícia li pertanyen, tot i que el seu predicament es vegi
reduït, per una banda, als cercles de major formació i compromís, i
per altra, a un segment de població jove, l'embranzida del qual, en
comptes de ser canalitzada com una energia positiva a llarg termini
que enforteixi, i garanteixi, l'esdevenidor, es debilita, o es perd
pel camí. Ateses totes aquestes causes, els nacionalistes es troben
en la urgència de reflexionar i de revisar, des de la humilitat i
el seny, des de la fredor més ardent, des de la sinceritat, què
poden fer per servir aquest petit país, tot des de la premissa que
el nacionalisme no necessita ni màrtirs, ni lladres, només persones
rigoroses que estimin aquesta terra per sobre altres
rendiments.
On són, doncs, les respostes? No pas en els oracles que no podem
consultar, certament, però tampoc en la perseverança en l'error.
Les respostes cal buscar-les on sempre són, en les persones, en el
cor, els sentiments i l'honradesa de les persones que tenen cor,
sentiments i són honrades. Més enllà d'aquesta font de coneixement,
totes les respostes són incertes. No hi ha, això no obstant, una
sola resposta, però sí respostes íntegres i honestes, ni un sol
camí, però sí camins correctes i decents, ni una única veritat,
però sí veritats que poden ser compartides. Mentre els ciutadans no
tornin a percebre, en els nacionalistes, inquietuds, ètiques i
morals, comportaments que ultrapassin l'interès d'obtenir el poder
per fer-ne un ús no gens diferent que la resta dels partits que han
de viure del poder; mentre els nacionalistes no s'esmercin a tornar
la dignitat a la pràctica política i no s'enfrontin amb la
corrupció d'un sistema que ens ha decebut; mentre els nacionalistes
no deixin de banda, per ridícules i vergonyoses, les diferències i
les disputes personals, i no recuperin, per a ells mateixos, la
convicció i la força interiors, i puguin contagiar, ni que sigui un
bri, la passió, l'entusiasme, la generositat; mentre tot això no
passi, i fins que la renúncia no sigui definitiva, el nacionalisme
serà un comparsa, més o manco molest, més o manco dòcil, que mai no
tindrà la capacitat d'influir en la recuperació de la nostra
identitat, ni en la restitució del nostre orgull, ni en proveir
d'un estat, lliure, just i democràtic, si així algun dia ho demanen
els seus ciutadans.
Lluís Maicas, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.