Dimecres, 6.- (continuació) Tot començant l'escriptura d'aquesta reflexió he estat temptat d'introduir el concepte pàtria, però m'ha semblat, pel procés de desprestigi i d'envelliment que han patit tant pàtria, com patriota, un pèl excessiu. Això no obstant, i obviant les connotacions miserables que se li atribueixen, sovint de forma merescuda, puix que en el seu nom s'han comès, i es cometen, atrocitats ètniques d'una ferotgia impròpia d'humans, tot això no obstant, doncs, és impossible parlar de nació sense parlar de pàtria. En un sentit figurat, alguns escriptors s'han referit a la llengua, o a la infantesa, no pas a l'adolescència, una regió vital castigada per grans convulsions, com la seva vertadera pàtria, figura literària que té, certament, bellesa poètica, però que no s'ajusta a les necessitats de pertinença que, en general, tenen les persones. Més enllà de retòriques poètiques, la terra, especialment la terra de naixença, és l'única pàtria possible, perquè només a la terra pot arrelar la consciència de la identitat, i, en una situació normal, a cada pàtria correspon una nació, a cada nació una llengua i a cada llengua la riquesa patrimonial d'un poble, heretada de les generacions anteriors.

Recentment hi ha hagut, en el continent europeu, tot un seguit de processos, molts d'ells lesius i cruels, d'alguns pobles per recuperar la identitat robada, territorial i cultural. Així, alguns estats han canviat la seva fesomia en els mapes, fesomia basada en la conveniència i els interessos, en les victòries i en les derrotes, per abastar una nova configuració política, més ajustada a la realitat social i històrica, i, sobretot, més ajustada a la voluntat dels ciutadans. En el nostre cas, més enllà de la baixa, o nul·la, percepció nacional dels ciutadans, a quina nació ens hauríem de referir? a la dels mallorquins, fórmula que ens condemnaria a les tenebres d'un provincianisme frustrant, segurament a la mediocritat? a la dels balears, entre els quals ni tan sols s'ha aconseguit refermar el sentiment de col·lectivitat? a la dels catalans o, més correctament, a la dels països catalans? una realitat històrica i lingüística, aquesta última, que pel seu escàs rendiment electoral ha estat gairebé eliminada del discurs nacionalista en ambdues ribes de la mar. Haurem de coincidir que el debat ateny zones molt sensibles i, alhora, molt confuses. Difícilment podem defugir les nostres contradiccions, les nostres febleses, els nostres temors. Entre allò que voldríem i allò que podem obtenir hi ha un precipici on s'estavellen les nostres esperances. Hi ha, ara mateix, sobre la qüestió nacional, un grau d'utopia que s'esvaneix davant els obstacles que la intel·ligència de l'estat posa a cada passa, davant la persistència d'una situació que tendeix a la involució, davant la desfeta del nacionalisme d'esquerres, incapaç de mantenir fidelitat als principis de sobirania.

Potser, només potser, les respostes no són en el nacionalisme tal com l'hem entès els últims anys. Atès que el nacionalisme no pot conformar-se a ser un moviment de resistència, entre moltes altres raons perquè l'enemic, el centralisme de l'estat, ha quedat difús dins l'estat de les autonomies, en el si d'una caricatura de democràcia, impostura a la qual cap partit nacionalista ni s'oposa, ni denuncia. Pot semblar, fins i tot, que hi ha resignació en la derrota, davant la qual s'engega l'estratègia d'aconseguir més diners en el repartiment, o sigui, dels diners que l'estat ha espoliat, treure'n un retorn més elevat, com si la qüestió econòmica, essent important, fos essencial per redreçar el sentiment nacional. Atès que tampoc no pot mantenir la vocació de ser, malgrat que els símptomes ho avancin, un moviment testimonial de durada indefinida, puix que rarament les actituds que no s'acompanyen de l'acció, o de la intervenció, tenen la capacitat de decidir sobre allò que pot modificar la condició o la naturalesa de la cosa pública. Atès que no vol renunciar, encara, als drets que en justícia li pertanyen, tot i que el seu predicament es vegi reduït, per una banda, als cercles de major formació i compromís, i per altra, a un segment de població jove, l'embranzida del qual, en comptes de ser canalitzada com una energia positiva a llarg termini que enforteixi, i garanteixi, l'esdevenidor, es debilita, o es perd pel camí. Ateses totes aquestes causes, els nacionalistes es troben en la urgència de reflexionar i de revisar, des de la humilitat i el seny, des de la fredor més ardent, des de la sinceritat, què poden fer per servir aquest petit país, tot des de la premissa que el nacionalisme no necessita ni màrtirs, ni lladres, només persones rigoroses que estimin aquesta terra per sobre altres rendiments.

On són, doncs, les respostes? No pas en els oracles que no podem consultar, certament, però tampoc en la perseverança en l'error. Les respostes cal buscar-les on sempre són, en les persones, en el cor, els sentiments i l'honradesa de les persones que tenen cor, sentiments i són honrades. Més enllà d'aquesta font de coneixement, totes les respostes són incertes. No hi ha, això no obstant, una sola resposta, però sí respostes íntegres i honestes, ni un sol camí, però sí camins correctes i decents, ni una única veritat, però sí veritats que poden ser compartides. Mentre els ciutadans no tornin a percebre, en els nacionalistes, inquietuds, ètiques i morals, comportaments que ultrapassin l'interès d'obtenir el poder per fer-ne un ús no gens diferent que la resta dels partits que han de viure del poder; mentre els nacionalistes no s'esmercin a tornar la dignitat a la pràctica política i no s'enfrontin amb la corrupció d'un sistema que ens ha decebut; mentre els nacionalistes no deixin de banda, per ridícules i vergonyoses, les diferències i les disputes personals, i no recuperin, per a ells mateixos, la convicció i la força interiors, i puguin contagiar, ni que sigui un bri, la passió, l'entusiasme, la generositat; mentre tot això no passi, i fins que la renúncia no sigui definitiva, el nacionalisme serà un comparsa, més o manco molest, més o manco dòcil, que mai no tindrà la capacitat d'influir en la recuperació de la nostra identitat, ni en la restitució del nostre orgull, ni en proveir d'un estat, lliure, just i democràtic, si així algun dia ho demanen els seus ciutadans.

Lluís Maicas, escriptor