Han passat les eleccions, el poble, molt conservador, es va fent menys de dretes. Poc a poc. Però hi ha coses que no canvien gaire. Quan ve la calor les falcies criden encalçant moscartins, volant a centenars per damunt les cases on hi han fet el niu davall una teula. La mateixa teula on n'hi feren els seus avantpassats, o prop, si ara no hi ha teules perquè hi han fet cases de pisos. Però dos elements marquen l'inici de l'estiu de bon de veres: s'Esmotxador, que ja pren el cafè assegut defora, i beca, i na Catalina Molinera, que fa la sesta dins un balancinet a la vorera de davant ca seva, massa calorosa. De mica en mica comença la gent a sortir a la fresca, queixant-se que els cotxes fan massa via o, els aparcats, deixen poc espai per fer la rotlada. Són gent major, panopticons perfectament esbiaixats per copsar la vida del poble.

Comença en Tià de cas Ros. «Ma mare ja no mos coneixia feia estona, no s'aixecava, primer es va llagar de no mourer-se, i després ja es gangrenava, pareix mentida però a un determinat moment com aquest, no m'ho hauria pensat mai, demanes que se mori, per tots, pel bé de tots, però sobretot pel seu bé. Érem amb els tres germans davant ella, jo no sé si hi sentia o no, però jo ho havia dit, Bon Jesús que se mori! Idò ella -no pareix ver--feia tres setmanes que no obria ets ulls, idò els va obrir, va somriure, i se va morir. Pareixia que era d'agraïment, o d'alliberament, o de gràcies per haver-li donat permís per partir o jo què sé? però és així.»

Els magrebins carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els estrangers que viuen al poble passen sense dir bones tardes, fent d'externs. «Tot ha canviat molt a la vila» diu l'amo en Miquel Coremer. «Jo, anava a cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar, i ella, com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes. Era el meu pagament». «I jo -afegeix en Tomeu Barraguí- ajudava a descarregar un carro a ca l'amo en Pere Medoll i per una feina de tres hores me donaven tres panses. M'has sentit bé: tres panses.»

Els doblers que ara es guanyen i la relació amb els fills és el que ha canviat més, segons el petit parlament de carrer. «Sí, -diu na Bet Boscarrona-, no em menjava sa tallada, que havia de ser per a sa meva filla; i ma mare me deia, 'no te mengis aquesta tallada que és per ton pare'. Bono: hem quedats engrunats entre sa por als pares i sa llibertat dels fills. Hem quedat sense tallades». «No exagereu, que menjau carn cada dia.» «Jo, què voleu que vos digui?» -és l'amo en Toni Corella- «Que 'ni tanto, ni tan poco'. Abans se morien molts de nins, i ara no. No ho recordau? Els deien 'albats' als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que el tenien damunt la tauleta de l'entrada, un bufet, dins un 'bubulet' petit. Sa moixa s'hi va colgar, amb el mortet.» «I les dones? Què me'n direu? Aquestes sí que han canviat, ara van per tot, per tot.» «Les dones, totes són iguals». «Ca barret, no ho són», diu l'amo en Xesc Rovell. «A les fosques totes són ben iguals», torna a repetir. «Que hi vas d'errat, bergant! No n'hi ha cap que faci la mateixa olor»- sentencia l'amo en Xesc- «Jo t'ho puc ben dir que som pastor i n'he pasturades de tot color».

«Ma mare ara somia fort i pega cops per sa paret amb sos peus. Se mou molt i he hagut de comprar un tros gros de 'goma-espuma' perquè me cau des llit. Avui m'ha dit que havia somiat amb una dona de Sineu, que se pegaven, i, pensa, no s'han tornades a veure de quan eren nines». És na Toninaina de Son Poll, que du el maneig de la conversa, diu: «Madò Corneta aquella dona petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau? Sempre deia a ma mare: 'Quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te què hi ha a s'altra banda'. Degué tornar? Li degué dir?». El Sèneca de torn, aquell que sempre ho sap tot, un ex-selleter, contesta xerrant petit: «No sé de cap que hagi tornat». Tenia molt de mal i ara no en té, comenta. «I què feres per això del mal?»

«Jo t'ho diré. Tenia 'astrossis' en tercer grau, lo màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu, devers 30.000 pessetes, llavors ferros grapats a s'esquena, devers 100.000 pessetes, fins que un dia, per sa fira, a una paradeta devers el forn de Can Garreta, un, venia polseres. M'ho degué conèixer que tenia mal i em digué: 'l'amo veniu!' Ell, em tocà els polsos, tria una polsera -una polsera de 500 pessetes- i mira tu, camín com un llagost!»

Passa l'amo en Bernat Paparrí i la rotlada el mormola. «L'amo en Bernat va estar llogat d'oguer a n'Es Calderers i se menjava, ell tot sol, un quilo d'arròs cada dia. Quan era temps d'espàrrecs hi afegia espàrrecs, quan ho era de caragols, idò caragols, quan de blaves o altres bolets, tot li anava bé... i l'arròs bullia i ell encara hi tirava coses, d'aquí i d'allà, dins l'olla. I els vespres: sopes. Sempre sopes. Escaldades, seques, solleriques... amb verdura, amb prebe, amb un ou o dos quan n'havia fotut algun d'un nieró. I l'on demà torna-m'hi torna-hi; per berenar dues llesques de pa, oli, sal i olives. Per dinar un quilo d'arròs i per sopar, sopes. I així, sempre, mira'l-te: sa com un gra d'all». L'amo Arnau Estamborer se'n recorda d'alguna cosa: «Jo hi he fet de pastor a n'Es Calderers. També he estat Solanda, he fet de mosso amb en Conquerrí («era més dolent que sa merda»). Saps que n'he sanat de porcs, i moixos, m'he guanyat sa vida així, i aixà, a n'Es Calderers un dia me feren pastar, pastaven un sac de farina, sencer, no hi vaig posar llevat es dia abans i no va tovar, idò, vaig dir, li posaré ara i ja ho veurem, idò els pans no s'estufaren, s'ajagueren i tot va ser una crosta i d'un color com a blavós que no feien mengera... ho vàrem haver de donar a n'es porcs, que tot s'ho mengen, fins i tot un homo, sencer o fet a trossos, no en deixen res de res...»

«Mira tu si han canviat ses coses a n'es poble que ara fan caminar a sa gent, no has vist estols de dones caminadores? I el metge ordena no fumar!» «I vos que no éreu fumador mestre Sion?» «Era fumador de pipa. Però entre que es metge me va dir 'ho hauríeu de deixar' i altres coses, ara no fum. I me fa molta de falta, perquè sa pipa era com una al·lota per jo. Tot lo dia la punyia, ara la feia neta, ara escurava es caçolí, ara li bufava sa canya, ara això, ara allò, me fa com a falta... I els vespres era com a un nin petit es biberó: abans d'anar-me'n a dormir havia de fer sa darrera pipada. Quin guster que passava. Llavor l'apagava, li passava un poc es dit i a dormir. Sa dona se va arribar a posar malalta, perquè sa mascara de sa pipa, negra, negra, m'embrutava ses mans, i jo quan me colgava estirava es llençols i allò tota sa nit els tocava i deixava clapes negres de mascara de sa puta pipa. Però què vols que te digui... ara m'ho han fet deixar. Mira tu si han canviat ses coses».