La nostra és una societat cada vegada més complexa i cada vegada més exigent. El grau d'exigència però, molt sovint, no es troba relacionat ni amb un compromís personal que es vulgui assumir ni amb una visió coherent de l'activitat humana. És una exigència una mica infantil, és una exigència una mica immadura i egoista. Hi ha multitud de situacions que il·lustren perfectament aquesta exigència que podríem qualificar com a distorsionada. Per exemple el cas de les antenes de mòbil. Per una banda tothom vol tenir cobertura. Per una altra banda ningú vol tenir les antenes a prop. És el clàssic anar a missa i repicar. A nivell polític també es donen aquestes situacions. Són molts els analistes que lliguen l'alta abstenció amb un desencís ciutadà cap als polítics i l'activitat política. I no dic que aquest desencís no existeixi, que és obvi que existeix; ni dic que una gran part d'aquest desencís no sigui culpa dels polítics, que ho és; el que dic és que part d'aquest desencís podria trobar la seva explicació en aquesta exigència mal entesa. L'Albert Om, fa un dies, feia un article al diari Avui en què utilitzava una comparació que vaig trobar atractiva: els blocs de pisos i la comunitat. A un bloc de pisos segur que hi ha molts de veïnats que consideren que l'escala està bruta, que el manteniment és insuficient, que l'ascensor no funciona com toca, el que sigui. Tothom veu coses a millorar. Aleshores arriba la reunió de propietaris i s'ha d'elegir algú que ocupi la presidència i sigui el principal responsable de tirar endavant les millores. Què és el que sol succeir? El que sol succeir és que ningú vol assumir la presidència, el que sol succeir és que l'exigència de millores és buida de compromís, el que sol succeir és que no hi ha una correspondència entre l'exigència i una actuació coherent. Si l'abstenció s'incrementa fruit del desencís: podria arribar que no hi hagi persones que es presentin a les eleccions? Que ningú me malinterpreti, no es perd tot per aquest costat; tot i això, alguna cosa sí que es perd per aquest costat. Tenir una població crítica és positiu, tenir una població exigent és positiu, sempre que aquesta crítica i aquesta exigència sigui constructiva, sigui conscient de les possibilitats, sigui proporcionada a les conjuntures i als recursos. I això és el que personalment trob a faltar. Crec que el desencís polític, molts de pics, no és fruit d'una valoració ponderada de les circumstàncies, sinó que és la postura còmoda per no haver d'entrar a una anàlisi que mostri la complexitat, una anàlisi que ens obligui a replantejar determinats estereotips, que ens faci prendre un cert partit. No hi ha res perfecte, sempre hi ha coses francament millorables. Normalment però, les persones ens esforçam per avançar. Normalment a l'exigència, al desig de millora l'acompanya l'esforç. Veiem, però, que cada vegada són més els casos en què a l'exigència no l'acompanya l'esforç. És molta la gent que no vol entendre que les antenes, les presons, els contenidors a alguna banda s'han d'ubicar; és molta la gent que no vol ni ser president de la comunitat i que es vol continuar queixant, embrutant l'escala i fent mal bé els béns comuns. Aquesta actitud de determinats segments de la societat fa difícil que s'entengui els polítics. Perquè els polítics han de respondre de manera efectiva a les exigències, no es poden quedar en una retòrica que no serveix per a res. La política és prendre decisions, és prioritzar decisions. I algunes decisions i algunes prioritzacions segur que seran desafortunades; el que passa és que perquè el sistema funcioni convé fer el judici sobre aquestes decisions des d'un positivisme crític.