Si hom llegia amb calma la notícia que apareixia sobre Ramon Llull dilluns a Diari de Balears, obligatòriament havia de sentir una certa tristesa. Durant els darrers anys, la sort no acompanya Ramon Llull, poc valorat pels seus i escassament reconegut per aquells que haurien de sentir vergonya per no incorporar-lo com cal en les seves polítiques culturals i de país, en general. Tampoc els mitjans de comunicació no tenen gaire clar els registres sobre el tractament informatiu lul·lià. Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, anualment es commemora la festa a l'ermita de la Trinitat, seguint la tradició recuperada per l'Arxiduc Lluís Salvador, des de 1876. Aquesta informació s'hi obviava, que, de fet, saber-ho era imprescindible per interpretar el paper del doctor Sevilla i entendre el programa dels actes lul·lians que se celebraren a la finca de Miramar. Per altra banda, aquesta informació apareixia davall un titular que tenia més a veure amb la política religiosa vaticana que no amb els afers de caràcter local. La diòcesi no disposa de pressupost suficient per transcriure l'obra de Ramon Llull, es deia, davall un titular que feia referència als censors romans, mentre a la Llonja, de Palma, una exposició multimilionària ha servit per divulgar certs aspectes -tampoc no se sap molt bé quins- del vessant cultural i universal de Ramon Llull. Les contradiccions i la dissort al voltant de la figura del mallorquí universal tenen tants matisos que, per ventura, val la pena citar-ne només un. No fa gaire ARCA denunciava que la cova de Ramon Llull, al Puig de Randa, es trobava en un estat lamentable de conservació i hi exigia un gest a les institucions. Què s'ha fet d'aquell avís? Qui està disposat a recuperar institucionalment Ramon Llull? Sembla que només els particulars (la senyora Morell, el doctor Sevilla, mossèn Gabriel Ramis, els franciscans de Cura) de tant en tant tenen algun gest de bona voluntat lul·liana.