L'afebliment de la capacitat expansiva de la cultura francesa ens va obstaculitzant des de fa molts d'anys l'accés a unes produccions que, paradoxalment, ni han fet fallida ni han entrat en decadència. He consultat a l'ISBN la bibliografia espanyola d'Edouard Glissant, i només hi figuren tres llibres, cap d'ells en el catàleg de les editorials potents ni mitjanes. Bé, ara no ho arreglarem, però val la pena mirar d'accedir, pels procediments que hom tengui a mà -no havíem dit que vivim a la societat de la informació?-, a l'obra d'aquest escriptor martiniquès, el pensament del qual s'ha anat conformant en la cruïlla dels grans corrents que s'obren pas en el món contemporani. Immers en l'activació d'un gran centre que estudiï i espandeixi «les noves maneres de pensar i de veure el món» (el Centre National pour la Mémoire de l'Esclavage et des Abolitions, a l'Institut de Tout-Monde), i particularment l'esclavatge -amb la gran diversitat de percepcions històriques que genera-, la creolització lingüística o la creació cultural, en una entrevista recent va ser objecte de la pregunta següent: «Podeu explicar què comprèn exactament el concepte de tout-monde?». Edouard Glissant respon: «Exactament, no. Jo som dels que creuen que no s'arriba mai a fer la claredat total en les idees. Jo reivindic el dret a l'opacitat en la manipulació de les nocions per tal d'evitar l'escull de la sistematització (...) El meu pensament ... refusa tota forma de categorització i s'enriqueix de les aportacions dels altres». No sempre suren, en els naufragis quotidians de la informació, pensaments tan útils en la lluita contra la contaminació ideològica i política. Que un dels grans intel·lectuals del món contemporani posi en valor el dubte, ataqui el dogmatisme i reconegui la la capacitat de l'altre d'aportar idees per enriquir el propi pensament, representa l'entrada, per a qui el vulgui alenar, d'una bufada d'aire net. Mirau, en canvi, amb quina seguretat se'ns bombardegen idees/eslògans des del món de la política. Com s'hi detecten els vicis propis de les idees que no han transitat la relativització, l'obertura al pensament aliè, àdhuc la perplexitat o l'escepticisme. I mirau, sobretot, com incomoda al gruix de la societat la figura, tan escassa, quasi furtiva, de l'intel·lectual que pretén inocular el dubte, el pensador que convida a renunciar a l'exactitud totalitzadora de les idees sobre les coses. És més còmode alimentar-se de veritats absolutes, ens atorguen seguretat tribal, ens estalvien relacionar-nos amb la pròpia consciència. Aquests dies ho hem vist amb una claredat tan fèrtil, tant, que n'han nascut grans dubtes sobre la nostra realitat. Dubtes cada dia més resistents, per cert, i que, si no s'assumeixen, seran arrasats amb un nou reforçament de la demagògia.