Es projecta un centre d'interpretació sobre la mort, a Binissalem? Una idea magnífica, si ens fa viure millor i més intensament, el més intel·ligent aprenentatge que podem obtenir-ne, de la mort, i tant de bo fos l'únic. ¿Un centre, alhora amb finalitats artístiques i pedagògiques, i lúdiques, per mostrar-hi com l'afrontem els humans, com hem mirat de distreure-la, al llarg de la història, a base de mites, llegendes i costums més o menys curiosos? Sí, sempre que convinguem pensar-nos alguna estratègia perquè aquesta iniciativa, que no té gaires precedents, defugi la identificació de Binissalem amb la mort, i mantinguem la identificació de Binissalem amb el vi, o amb la mestria dels picapedrers, i amb aquest paisatge del Raiguer que llepa la serra de Tramuntana -les vinyes que viuen l'any i es dauren el setembre com a signe del recomençament i s'amaguen a l'hivern...- i no amb la mort.
Segurament, aquest Centre d'interpretació parlarà dels ritus funeraris i de les visions culturals de la mort, no de la mort mateixa, perquè la mort és un no-res i el preludi del no-res, tret d'algunes ficcions que la literatura i el cine han espremut a consciència. Parlarà dels ritus funeraris, perquè totes les societats humanes en practiquen -són una conducta omnicultural-, i perquè la diversitat d'aquests costums és extraordinària i del tot atractiva. I si dedicam museus a la diversitat gastronòmica, o pictòrica, o dels vestits, per què no fer-ho amb la mort? Quan un indi cheyenne moria, el seu cos era allunyat, sense més cerimònia, i col·locat sota un arbre; el seu cavall era mort, i enterrat a la vora, i llurs parents es tallaven els cabells -i si el difunt havia mort en una batalla, de vegades un dit-, i el dol s'estenia durant anys. Els tungus siberians s'escolten dels xamans l'explicació sobre el viatge que fa l'ànima del mort, mentre mengen per celebrar-ne el trànsit, sense palesar cap mena de tristor, i només quan els confirmen que el viatge ha acabat procedeixen a l'enterrament. Els dowayos del Camerun creuen en la reencarnació, que les persones són com les botelles que han de ser reomplertes i que enterrar-les és com tornar la botella a la fàbrica. (Ho conta Nigel Barley en el divertit L'antropòleg innocent, i en Ballant sobre la tomba). L'enterrament, i la cremació, són pràctiques força esteses, i és prou comprensible perquè les alternatives són cares i complicades, però els antics perses estaven convençuts que tant la incineració com la inhumació enverinen els sagrats elements i col·locaven els morts en les anomenades torres del silenci, on eren devorats pels voltors. Hi ha cultures que tracten els morts en relació a l'edat o la jerarquia social, altres que maquillen els cadàvers o en treuen motlles de les mans; hi ha qui els momifica -una pràctica que ja va descriure Herodot-, i qui en manté algun bocí, sovint del cor o del cervell, com a fetitxe, i a Sumatra era comú el canibalisme necròfag. Hi ha cultures on mai no es parla de la mort, i els chiricahues de Nou Mèxic li tenen tanta por que és totalment prohibit esmentar el nom d'un difunt. Els bagandes d'Uganda adoren els espectres dels avantpassats (excepte els de les ties paternes, que per a ells són, sense excepció, particularment malignes), i a l'Europa medieval era comú l'execució repetida d'alguns criminals, mentre que a Anglaterra, encara en el segle XIX, els morosos no tenien dret a ser enterrats i les seves despulles eren reingressades en la presó. Els jívaros creuen que tenim tres ànimes, i que es poden comprar i vendre, i els paviotso -que ningú no recorda per què van ser exterminats pels nord-americans- reclamaven el retorn dels avantpassats, perquè van veure que era l'única manera de resistir els atacs dels blancs. (Proclamaven el retorn dels avantpassats en un gran tren, que anihilaria els blancs sense destruir-ne els edificis i màquines, en una curiosa semblança amb la bomba de neutrons). Walt Disney es va fer congelar, i tots somiem la immortalitat, si no del nostre fungible cos, sí dels nostres gens, potencialment immortals. Sherwin B. Nuland («Tots voldríem saber com és la mort») i Elisabteh Kübler-Ross han escrit -des de perspectives diferents- llibres imprescindibles sobre la mort, i val la pena mirar-se'n el clàssic dels clàssics, eCelebration of Death: The Anthropology of Mortuory Ritua, d'R. Huntington i P. Metcalf. Pessoa va escriure que «La Mort ens guia, la mort ens cerca, la mort ens acompanya» (i això que pocs llibres encomanen més entusiasme per la vida que eLlibre del desassossec), Montaigne demanà «Feis lloc a altres, com altres us el van fer», i Aquil·les respon a Ulisses, quan tracta de consolar-lo d'allò inevitable, que s'estima més ser el més baix esclau que el més poderós dels difunts: «-No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid! / Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre / d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure, / que no pas ésser el rei de tots els morts que finaren».
La mort és un no-res i un fàstic que ens atreu i ens espanta, i dedicar-li un museu és una possibilitat fantàstica. Ja que no podem evitar de trobar-la algun dia -encara que la nostra ment, com digué Freud, no està feta per pensar-la-, i que ens proporciona els moments més tristos del nostre viure, facem aquest Centre d'interpretació, per distreure-la, per ignorar-la, i per treure'n la lliçó de l'adagi llatí: viu, cada dia, com si fos l'últim. Perquè algun ho serà.
Josep M. Llauradó, escriptor. jmmtenUarrakis.es