De Sisa al Líban

24/05/07 0:00

Aquesta ha estat una setmana estranya. Una setmana de commemoracions diverses, algunes d'elles ben curioses i merescudes. També ha estat una setmana de descobriments. Començaré per aquests. Dijous passat, a la nit, fresqueta a Barcelona, en un antic sanatori mental reconvertit en la seu del districte de Nou Barris, vaig descobrir que la formació sentimental del Sisa té molt a veure amb Mallorca. Concretament amb un sabater de nom Alfonso que exercia el seu ofici -oh, enyorades botigues de comerç tradicional en aquest món de globalització empudegadora- al Poble Sec on el genial músic va passar els seus primers anys. En Sisa ens ho va explicar des de dalt d'un escenari on va estar colossal i on va tenir la col·laboració d'unes llimones d'una senyora del públic que li varen aguantar els fulls que el vent li voleiava. L'Alfonso, dic, tenia una tortuga que gairebé mai no se movia i estava ensopida, fins que li va dur un mascle i va recobrar l'alegria. «Això és l'amor», els va explicar el sabater a aquells vailets, i des de dijous a la nit he comprès millor el singular món del Sisa, les seves meravelloses cançons. Producte Balear, que diria aquell.

Mentre tot això passava a Nou Barris, a un fotimer de parades de metro de distància de la plaça de Sant Jaume, dilluns vaig veure que els belgues començaven a Brussel·les la commemoració del centenari del naixement d'Hergé, el creador de Tintin, ja sabeu, el periodista més famós de tots els temps i que mai no ha hagut de quadrar un titular senzillament perquè mai no ha escrit ni una línia. Un heroi que va fer una transició de cap al políticament correcte i que ha ajudat tota una gernació de neolectors de tot el món a familiaritzar-se amb els atles i els llibres de geografia per seguir els seus recorreguts per tot el món.

Si s'haguessin conegut és molt possible que Hergé s'hagués inspirat en un altre heroi, o així és com ens el presenten els llibres d'Història, Charles Lindberg, el tipus que va tenir la genial ocurrència de travessar l'Atlàntic en solitari en un avió, l'Spirit of Saint Louis. El dilluns va fer vuitanta anys i alguns mitjans ho varen explicar molt bé. No sé què en pensaria Lindberg de l'aviació moderna, però segur que davallaria més d'un sant quan li perdessin la maleta i veiés que alguns anys després en fan una subhasta pública, com la que ha muntat Iberia en el que ja és el súmmum del cinisme. Si les coses anassin com toca seria impossible fer subhasetes d'objectes perduts, simplement no se perdrien.

I entre tanta commemoració, quasi se'ns passa per alt que va ser el dia internacional dels museus, i que hi va haver una gentada, demostrant que la cultura, quan se sap vendre funciona. Els qui tenen un drama autèntic són els anglesos, als quals se'ls ha cremat tota una icona, eCutty Sark -el vaixell, no la casa de whisky-. Algú haurà de donar bones explicacions de com és possible que es cremi un emblema de la pàtria.

Tot això segur que passarà als llibres d'història del futur, però no crec que hi passi, o que ocupi més d'una línia a peu de pàgina, que la policia de Barcelona ha començat a fer servir una arma terrible a les manifestacions o que al Líban tornen a matar-se i nosaltres giram la cara cap a una altra banda. Vaja, vejam si diumenge hi ha alguna efemèride digna de figurar en els llibres del futur.